Edelman ofereix aquesta nit a la Llacuna un concert pedagògic Foto: el periòdic

Arrenca el cicle Concerts en família a l'ambaixada espanyola: la cita és aquest vespre a la Llacuna, amb el pianista Joshua Edelman com a mestre de cerimònies. Novaiorquès establert a Espanya des dels primera anys 80, Edelman ha cultivat especialment el latin jazz i la música caribenya –al seu últim disc, Calle del Rosario, hi col·laboren el trombonista nord-americà Steve Turre i la vocalista veneçolana Edith Salazar– i avui repassarà sota el lema Els secrets del jazz la història del gènere.

–El jazz, ¿un estil per a entesos?

–En absolut. Mai no s'ha de perdre de vista que el jazz neix de la música popular afroamericana de finals del XIX i principis del XX, molt lligada al blues, al ragtime i també al gòspel, i sempre associada a la música ballable. És veritat que un cert jazz modern s'ha allunyat d'aquest vessant més popular, de pur entreteniment i ha apostat per una línia més... conceptual. I personalment, crec que quan s'oblida aquests orígens i els seus elements bàsics, el jazz perd el seu sentit.

–La improvisació a què són tan donats certs intèrprets de jazz peca en ocasions d'hermetisme... i d'exhibicionisme.

–Això pot respondre a dues causes: o bé l'oient no ha tingut gaire relació amb el gènere, o bé no l'ha tingut el músic. El jazz no és un pretext, una coartada per fer qualsevol cosa, i no ha de ser sinònim de música difícil i incomprensible. El jazz no deixa de ser una tradició i un llenguatge que s'ha d'aprendre. Per dibuixar cal·ligrafia japonesa no n'hi ha prou a agafar un pinzell i tinta, i apa. El resultat no és cal·ligrafia, per molt que al profà li ho sembli. En el jazz, això passa sovint: hi ha qui creu que li permetrà tocar sense els estudis, el sacrific o la disciplina de la música clàssica, per exemple. I va ben equivocat. Fins i tot a improvisar se n'ha d'aprendre.

–Un japonès en un quadre flamenc és vist com una excentricitat, una cosa simpàtica però absurda. ¿Com veuen els nord-americans pota negra la proliferació de jazzmen a tots els racons de l'univers?

–S'ha d'anar am molt de compte perquè estem parlant d'un gènere universal. A quasi tot arreu et pots trobar bons músics de jazz. Molt bons, en alguns casos, com a Espanya, on hi ha intèrprets d'un altíssim nivell que no tenen res a envejar als millors dels EUA. Tot i això, és cert que hi pot haver una restes de prepotència en alguns músics nord-americans, que creuen que fora de Nova York no hi ha res que valgui la pena. Un consell personal: no prejutgin mai per la nacionalitat, el color, l'edat o l'alçada, perquè et pots endur sorpreses grosses, en tots els sentits. Pot passar que un dia vingui un americà amb una fila de jazzman tremenda, i que t'endossi una actuació absolutament lamentable.

–Tota ciutat que vulgui donar-se-les de moderneta ha de tenir el seu festival de jazz. ¿És un pecat de nou ric?

–Això no és un problema. Tan de bo n'hi hagués encara més. El que falla és que fora d'aquests festivals i cicles, cada vegada hi ha menys llocs on tocar. Tanquen clubs, i en molts llocs es programa de qualsevol manera. Perquè un restaurant ofereixi una bona cuina, li cal un bon xef, és clar, però també unes bones instal·lacions, uns bons ingredients i una bona comunicació per arribar al públic. Amb el jazz passa el mateix: no es pot fer amb una sabata i una espardenya. I lamentablement, sovint és així. És una llàstima, perquè hi ha un públic disposat a consumir jazz –concerts, discos, llibres– i cada vegada ho té més difícil.

Per a més informació consulti l'edició en paper.