El Festival de Música Antiga dels Pirineus feia parada, divendres passat, a Sant Vicenç d’Estamariu. Una de les places habituals de l’estiu musical d’aquest racó de món, ja que sempre ha acollit aquest festival que ja ha arribat a la seva novena edició. La formació d’enguany, Redherring Ensamble, originària del país convidat, Flandes, retia honor als seus orígens tot presentant davant del públic estamariuenc un recull de peces aplegades sota el títol Les músiques de Van Dyck. 

Aquest il·lustre ciutadà nascut a Anvers s’ha convertit en un dels pintors de referència de la seva època, els inicis del segle XVII, fins al punt d’arribar a ser considerat el pare de l’escola de pintura anglesa.  Una particularitat que certament es reflectiria en el programa musical previst, donat el pes que les peces d’origen anglès tenien en el conjunt del programa envers les peces cantades en neerlandès.

La formació flamenca, integrada per dues violes de gamba, un llaüt barroc, un clavecí, el director i també flautista i una soprano, va demostrar la seva classe durant tot el concert i va aconseguir sotmetre el públic des de la primera obra. Una circumstància que ja va intuir un dels espectadors, mentre esperava per entrar, ja que sense saber que la soprano de la formació es passejava entre ells s’hi va referir com una dona amb classe.  
Una espera que es feia sota l’atenta mirada de les vaques, descendents dels urs que també s’extingiren en llibertat a l’època en què Van Dyck pintava arreu d’Europa i que pasturaven uns prats més amunt de l’església. Si a aquesta imatge aparentment bucòlica, hi afegim que algun dels músics consultava el seu mòbil tot confonent-se entre el públic, com si un d’ells es tractés, podem intuir per què cal recomanar aquestes trobades musicals, tan allunyades dels grans escenaris.

Les diferents peces, marcades per l’esperit de l’època on l’humanisme ja formava part del pensament i en què la filosofia moderna es trobava en les seves beceroles, permetien a la cantant entonar lletres on es qüestionava per què la fortuna era una enemiga o per què la nit podia ser un goig. 

La cirereta final 

Entre aquest ventall de músiques –composades per coneguts noms com John Dowland o William Byrd, entre d’altres–, la formació no va deixar pas de costat les cançons més ballables o simplement destinades a la recerca del plaer, així com un espai d’homenatge a la mitologia. 

Com ja he anat apuntant al llarg de la crònica, els RedHerring es van ficar el respectable a la butxaca de seguida. Però es guardaven una petita sorpresa pel bis. En un català que molts envejarien, la soprano Lore Binon, entonava el Cant dels ocells tot animant el públic a cantar-lo en la segona estrofa. Un públic que, segons afirmava una espectadora, no es va atrevir a cantar la lletra d’aquesta coneguda melodia, qui sap si excusant-se amb la càlida ovació que va dedicar als músics flamencs.