• Editorial Andorra publica la versió trilingüe català-castellà-anglès dels ?Haikus d'Arinsal', a cura del crític

El poeta Agustí Bartra, en una imatge dels anys 70, quan va començar a visitar el Pricipat Foto: EL PERIÒDIC

Sam Abrams ho té clar: per al crític i traductor catalano-nordamericà, el poeta Agustí Bartra (Barcelona, 1908-Terrassa, 1982) forma part de la davantera titular de la lírica catalana del segle XX, al costat de les patums obligades, els Riba, Foix, Espriu i Vinyoli. Així que no és una notícia en absolut menor la reedició, en versió trilingüe català-castellà-anglès, dels Haikus d'Arinsal, l'últim poemari que va veure publicat –i el que va posar Andorra al mapa líric català. Això va ser al 1982, a Serra Airosa, el desaparegut segell impulsat per Manuel Mas, Antoni Morell i Rosa Pujol. Ara és Editorial Andorra qui pren el relleu en una cuidadíssima, estupenda edició –desplegui el lector la portada, i s'hi toparà amb el perfil siluetejat de les muntanyes del Principat– que incorpora una quinzena d'haikus traduïts al castellà per Anna Murià –l'esposa de Bartra– així com la versió anglesa dels seixanta poemes. Aquesta última la firma Abrams, autor també de l'exhaustiu, incisiu i molt revelador pròleg del llibre.

N'hi ha per celebrar-ho, perquè els Haikus eren avui una peça de col·leccionista. Editorial Andorra i Abrams els tornen a posar ara en circulació en el que constituirà finalment l'única (i tardana) aportació andorrana al centenari del poeta, que es va celebrar ara fa dos anys i que aquí va passar injustament desapercebut. L'Escena Nacional s'ha afegit en aquesta mena de revival poètic, i dilluns que ve estrenarà a les Fontetes el que la directora, Ester Nadal, en diu un espectacle «de música i paraula», amb els Haikus com a matèria grisa. Atenció al repartiment, amb Montserrat Carulla i Roger Casamajor, i a l'acompanyament musical, que firma Pascal Comelade. Però tornem al poemari. Abrams va assajar ahir una reivindicació en tota regla del lloc de privilegi que –diu– li correspon a Bartra en el panorama literari català: «Va ser un personatge insòlit, absolutament diferent dels seus coetanis. Ja no encaixava en els ambients literaris d'abans de la república. I la guerra civil i l'exili el van acabar de convertir en un autor excèntric».

Són precisament l'exili –va desfilar pels camps de concentració francesos abans de recalar a Mèxic i als EUA, per tornar finalment a Catalunya al 1970– així com la seva radical originalitat els que expliquen el semioblit en què havia caigut Bartra. I els Haikus constitueixen una obra gairebé pòstuma –es va publicar només dos mesos abans de morit– i per a molts menor en la seva bibliografia. No pas per a Abrams, que el defineix com un «homenatge a Andorra» inscrit en el subgènere de la inscripció. És a dir, la sacralització d'un paisatge: el del Principat. El crític ha rastrejat la petja andorrana en l'obra de Bartra, que es remunta ni més ni menys que a Xabola, publicat al 1943 i primera versió del que s'acabaria convertint en la novel·la Crist de 200.00 braços (1974). Un dels personatges de Xabola, camí de l'exili, es troba en un moment donat dalt del port de Boet i davant de l'última decisió: França o Andorra. El personatge de la novel·la va triar França. Com el mateix Bartra. Per això, diu Abrams, «Andorra simbolitzava per a ell el camí que no va elegir al 1939». Quan al 1981 es va establir en una apartament del mas de Ribafeta per acabar els Haikus, «tancava en certa manera la ferida oberta amb la guerra civil espanyola».

Heterodox / A més, Andorra tenia un altre significat per a ell, aquest obertament polític: «Era el lloc possible on la nació catalana podria assolir la seva plenitud, on es realitzaria finalment el seu potencial d'autodeterminació, en contrast amb la Catalunya que ell s'havia trobat en tornar de l'exili i en la qual no s'acabava de reconèixer». Reivindica també Abrams el lloc dels Haikus d'Arinsal –60 poemes, 1.019 síl·labes– en el corpus bartrià i fins i tot en la poesia catalana. I ho fa atacant la haikumania, «la saturació d'haikus totalment prescindibles que s'escriuen a Catalunya, i que fan que crítics i lectors acabin refusant el gènere». La incursió de Bartra en el gènere s'inscriu en una llarga tradició que, diu, entronca amb Salvat-Papasseit, Junoy i Espriu, entre d'altres. I refuta finalment els que l'han criticat pel poc respecte que –diuen aquests exegetes– demostra el poeta per l'haiku tradicional: «Bartra coneixia perfectament els grans mestres de l'haiku; havia traduït Basho. Però ell, com els poetes del moviment de l'Alta Modernitat a què s'adscriu, recrea, adapta la tradició. No la copia, perquè ell no fa arqueologia. És molt curiós que els mateixos que glossen els tankas de Riba a De joc i de foc, que tampoc no segueixen la mètrica canònica, no li perdonin a Bartra les seves llibertats».

El poeta, continua Abrams, es manté fidel a l'essencial de l'haiku: la mètrica –17 síl·labes, distribuïdes en tres versos de 7, 5 i 5– , la importància de la naturalesa, el sentiment de nostàlgia que esquitxa els versos, i el salt metafísic que es produeix en un moment del poema. N'hi ha, això si, d'absolutament conceptuals, on no es compleix cap dels requisits temàtics de l'haiku ortodox. El 58 (‘Poeta. L'home./ Sóc encar qui vol néixer./ Foc i mesura') I li falta sempre el kigo, aquesta paraula que en l'haiku tradicional indica l'estació en què ha estat escrit». Diu que el paisatge i la toponímia local impregnen l'obra. El cert és que explícitament només apareix en els números 46 («Tranquil, ofreno/ a la Muntanya Negra/ la sempreviva»), 48 («Un món m'atura/ que baixa de l'alçària/ clara: Tristaina»), 51 («Riu riu rialla,/ Arinsal d'altura/ que baixa i canta») i 54 («Fidel de llengua,/ Andorra meva, entera/ a la mà alçada»). Sort que no li va donar per Canòlic.

Per a més informació consulti l'edició en paper.