Pocs pobles  deuen existir a la província de Lleida que hagin aconseguit conformar un programa de festa major tan eclèctic com ara Vilanova de Banat. Així, si el divendres es podia gaudir d’una passejada nocturna tot aprofitant la pluja d’estels – les conegudes llàgrimes de Sant Llorenç- el convidat de dissabte era l’inqualificable Pau de Ponts que precedia una nit sense fi amb un discjòquei del poble. Per completar el programa, a part de les misses i els tiberis reglamentats, diumenge hi havia programada una lliçó d’història del poble, un concert del FeMAP i per tancar la paradeta, balls tradicionals de la mà del conjunt Daura.

Curiosament, el programa del Trio Newman, que seria el representant del festival enguany, en un dels pobles més petits dels que l’acullen, també semblava empeltat d’aquest eclecticisme. Perquè els lectors no se’n vagin a les pàgines de successos encara, els hi diré que l’eclecticisme tracta de triar el bo i millor de diferents doctrines. I què es van empescar el Trio Newman? Caldrà apuntar que, si es vol excel·lir a l’hora de la tria, cal estar molt segur que ho podràs portar a terme amb èxit. Certament, el programa era exigent, doncs aplegava una obra de Boccherini i com la va definir el portaveu del grup, una de les més fosques que va ser interpretada en primer lloc. Tot seguit, l’obra d’un autor encara viu, en György Kurtag. Un fet que hauria de sorprendre en un festival dedicat a la música antiga, si no fos perquè aquest compositor hongarès, acostuma a fer concerts on interpreta la seva música tot salpebrant-la amb la de Johan Sebastian Bach. Una barreja que, com els gintònics que es podien degustar a Vilanova divendres, després de la pluja d’estels, funcionava. La música de Kurtag, definida com a essencial, però percebuda com a minimalista, va sorprendre el respectable tot i la dificultat que acostuma a oferir la música atonal. Tres petites peces, Signs, Games and Messages, lluïren en la petita església de Santa Cecília, gens acostumada a aquesta mena d’obres.

I si afirmo que l’església és petita és pel fet que, des de la quarta fila de la bancada es podia llegir perfectament, en la partitura, el nom de Ludwing van Beethoven i gairebé també les notes. Una particularitat que, sens dubte, també feia sentir els músics més propers. L’obra triada d’aquest compositor romàntic, fet que tampoc l’inclou dins l’aixopluc de la música antiga i que no necessita cap mena de presentació, era una obra de joventut. Un trio de corda, pensat molt abans que el compositor revolucionés el món de la simfonia i dels quartets de corda, va tancar el vespre musical deixant més que preparat al públic per anar a ballar minuets i rondons de la mà del trio Daura, que ja els esperava a la porta de l’església. Si volen saber com va acabar aquesta part de la festa, els caldrà anar a buscar un altra crònica.