Bona part dels horrors que es van produir durant la Segon Guerra Mundial es van viure en els camps de concentració i extermini nazis. Els mètodes que empraven encara avui esgarrifen. Fins a tretze andorrans van ser deportats a aquestes instal·lacions, i alguns hi van trobar la mort. Un d’ells va ser Anton Vidal Filipo, que apareix a la llista de 4.427 espanyols morts en cels camps austríacs de Mauthausen i Gusen publicada ahir al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE), amb l’objectiu de facilitar als familiars la defunció al Registre Civil Central.

Aquesta és una de les iniciatives que disposa la Llei de Memòria Històrica per la reparació de les víctimes del nazisme. El Ministeri de Justícia va assenyalar que els noms que apareixen són els que es trobaven registrats als llibres guardats al Registre Civil Central que han estat acarats amb les bases de dades per realitzar les comprovacions necessàries. Són les dades personals que es trobaven en certificats de defunció que a inicis de la dècada de 1950 el govern francès va enviar a Espanya. El règim franquista el va guardar en un calaix per tal d’evitar que familiars de les víctimes poguessin fer qualsevol mena de reclamació a Alemanya. Aquests noms no són les úniques víctimes del genocidi nazi, perquè els historiadors de la Universitat Complutense de Madrid han recopilat altres 695 morts d’aquests camps d’Àustria. Aquests noms van sorgir després de repassar els registres de les associacions com la d’Amical Mauthausen. Aquesta circumstància comporta  que més endavant el llistat oficial s’ampliï amb aquestes persones.

A l’edicte publicat al BOE per la magistrada-jutge encarregada del Registre Civil Central, hi ha dues direccions web a través de les quals els familiars de les víctimes poden accedir-hi i presentar al·legacions i correccions. El termini per efectuar-ho és d’un mes. D’aquesta manera seran inclosos en el registre de morts, estatus que encara no tenen. Vidal, nascut a Prats de Canillo el 22 d’abril de 1900, va morir a Mauthausen el 29 de març de 1945, quan faltava poc més d’un mes per a l’alliberament del camp per les tropes de l’exèrcit dels Estats Units. 

La ministra de Justícia en funcions, Dolores Delgado, exposava que aquesta mesura «pretén rendir tribut a la memòria d’un col·lectiu que va defensar valors democràtics enfront del totalitarisme», remarcant que el seu govern continuarà «treballant el registre incloent-hi a víctimes espanyoles d’altres camps». Aquesta iniciativa és «un bàlsam per a les víctimes i per a la consciència col·lectiva d’un poble que, amb massa freqüència, oblida als seus herois».

El 25% eren catalans

El Ministeri de Justícia exposava ahir en un comunicat que com a part de les mesures de la Llei de Memòria Històrica es va publicar la llista en «agraïment i reparació als més de 10.000 espanyols que van ser deportats als camps de concentració nazis, desproveïts de la seva nacionalitat espanyola per decisió del govern franquista, declarats apàtrides i dels quals més de 5.000 van perdre la vida». Dels 4.427 que apareixen al registre del BOE, 1.094 eren catalans, el que suposa el 24,7% del nombre total de morts.

Els camps on més catalans van morir van ser el de Mauthausen, amb un total de 101; i Gusen, que depenia de l’anterior, amb 898. Al llistat apareixen 22 camps més amb presència de morts catalans. Quant a nombre a continuació es troben Dachau (23) i Auschwitz (9). Després apareix Ravensbrück, on va sortir amb vida Neus Català, l’única supervivent espanyola d’aquesta instal·lació i que va morir amb 103 anys el passat 13 d’abril.

L’infern de Mauthausen

Els soldats nord-americans van alliberar el camp de Mauthausen el 5 de maig de 1945, descobrint totes les barbaritats que s’hi van produir, i trobant-se els interns en un estat deplorable. Hi van morir unes 100.000 persones, de les 200.000 que s’hi van deportar  d’una quarantena de països entre el 1938 i el 1945. Tant Mauthausen com Gusen, que depenia del primer, eren camps de concentració destinats a la creació de mà d’obra esclava i servia per recloure-hi als considerats criminals i enemics del Tercer Reich, així com jueus i gitanos. 

Els mètodes d’extermini eren el treball forçós, maltractament general, asfixia en càmeres de gas, afusellament i hipotèrmia mitjançant dutxes gelades, entre altres formes de tortura. La construcció inicial la van realitzar 300 presoners en condicions inhumanes el 1938. Primer van ser quatre barracons, però es va anar ampliant de manera exponencial fins a arribar a convertir-se en un gran complex de 40 camps i subcamps. Tot i no ser d’extermini, com Auschwitz i d’altres, era l’únic de categoria III, que suposava l’aniquilació a través del treball. Els presoners afrontaven jornades d’onze hores en pedreres de granit per crear els materials per a les construccions monumentals que realitzava el règim nazi, però també van ser traslladats a fàbriques de la indústria bèl·lica. 

El 1941 es va construir una càmera de gas destinada a matar els presoners incapacitats per treballar. Dos anys després els reclusos van ser destinats a fàbriques subterrànies i a mitjans del 1944 van començar a arribar milers de presos provinents de camps de concentració de l’Est, ja que l’exèrcit soviètic estava guanyant terreny. Aquest fet va comportar una superpoblació que van suposar que les morts augmentessin significativament a causa de la gana i malalties. Aquesta va ser l’escena que van trobar-se els soldats estatunidencs quan van alliberar el camp.