Després del tour de force d'Un déu salvatge, el Claror programa aquesta nit i la de demà –entrades esgotades, llista d'espera oberta– La doble vida d'en John, l'última de Joan Pera. Un vodevil canònic del britànics Ray Cooney, per a tots els públics i a major glòria de Pera, aquí en la pell d'un atrafegat taxista –el John del títol– que lluita per conservar les dues dones dones i les dues famílies en què s'ha embarcat. Dirigeix l'acadèmic Àngel Llàcer , i completen el repartiment Lloll Bertran, Rosa Serra, Enric Boixadera, Laia Pellejà Pau Ferran i David Verdaguer. Atenció a aquest últim, el reporter amb bigoti dels primers temps d'Alguna pregunta més, i de qui diuen les males llengües que es puja a les barbes del gran Pera. Ell mateix ens ho aclareix.

–¿Quina relació familiar manté amb Joan Pera/John Smith?

–Cap. Sóc Stanley, el llogater d'una de les dues cases que manté John. La de Wimbledon, concretament. A més, l'ajudo amb el taxi i així s'ho pot combinar amb les dues famílies. El problema és que llest, llest, no ho és gaire, el paio, i més que solucionar-li els problemes, li'n crea de nous. En definitiva, un paper fantàstic que em fa suar com pocs. Ens ho passem molt bé, i la veritat, fer un mano a mano amb Joan Pera... ¿què puc dir? És que en sap molt.

–Dues dues dones, dues famílies... ¿No serà La doble vida d'en John una apologia de la bigàmia?

–Hmmm. He de dir que no perquè tinc senyora. No ho és en absolut. És un divertiment, d'humor blanc i inofensiu. Les dues dones són l'excusa, el macguffin de Hitchcock. No hi busquin cap discurs moral, ni a favor ni en contra de la bigàmia. Dit això, també afegiré que ètica, el que se'n diu ètica, John Smith no en té gaire. la veritat.

–No sé si és il·legal, tenir dues famílies. Però com a mínim, pecat.

–Si tothom coneix les regles, penso que no. Ara bé, és el de sempre: quan tu jugues a una cosa i la teva parella no ho sap... I John no juga precisament net. És clar que si jugués net no hi hauria embolic ni vodevil.

–¿És cert que li fa ombra a Joan Pera?

–El que passa és que tinc un paper molt bo. L'espectador espera veure'l a ell, ja saben el que fa. Jo sóc la sorpresa, surto sense la pressió d'haver de fer gràcia i quan em veuen pensen «Hòstia, aquets nano, doncs ho fot bé». Però és que al seu costat és molt fàcil. N'aprens contínuament. Ara, de menjar-me'l, res de res.

–Pera té el públic a la butxaca. No li cal ni parlar perquè l'espectador rigui. I a més, sempre fa de Joan Pera. Així, qualsevol...

–Tots som conscients que si el teatre s'omple és per ell. La gent va a veure Pera, que pot agradar més o menys però que és un currante bestial. És veritat que quan ell surt la gent ja l'ha comprat. Fa molts anys, que l'han comprat, i per tant la gent riu només veure'l. Els altres hem de suar una mica més. Però em sembla lògic. És com Flotats: «És bo, aquest paio», penses automàticament quan el veus. En canvi, del seu company no ho acabes de decidir fins al final del primer acte. D'això se'n diu popularitat. Pera ho és, de popular. La gent l'estima , i això s'ho ha guanyat ell. Ningú no li ho pot retreure.

–És dels pocs capaços d'omplir dues nits seguides el Claror. de fet, hi ha qui només va al teatre per veure Joan Pera. ¿És just?

–No sé si és o no és just. , però és així. I al final, l'important és que els teatres s'omplin. És com a l'època daurada dels culebrots: la gent no anava al teatre sinó a veure els actors que sortien a la tele. Doncs benvingut sigui. ¡¿Que hi ha qui només va al teatre quan ve Joan Pera?! Molt bé: com els aficionats que només veuen futbol quan juga el Barça. Res a dir-hi.

–¿No els pica una mica l'enveja, als col·legues...?

–És clar que quan tens una companyia com la meva, elnacionalNOensvol, que portem nou anys treballant i ofeint un producte que –creiem– està prou bé i amb prou feines venen 70 espectadors a les nostres funcions... Però insisteixo: el culpable no és Joan Pera. Amb ell, l'espectador té la garantia que s'ho passarà bé dues hores. I el teatre comercial és tan legítim com el cine de Coca-Cola i crispetes. La gent és lliure de veure el que vulgui. Potser la culpa que el teatre no s'ompli és nostra.

–Vostè ho deu saber: ¿què és el que no ens podem perdre de La doble vida d'en John?

–La bogeria contínua, el desmadre, sobretot en el segon acte: 25 minuts que són –amb perdó de l'expressió– una puta animalada: portes que s'obren i es tanquen, gent que entra i que surt. Un no parar. L'espectador s'ho passarà bé, segur. Però sisplau, que no s'oblidin que fer el tonto és molt difícil. Em molesta que fins i tot gent de l'ofici pensi que fer comèdia no té cap mèrit. Fes-s'ho tu, doncs. La veritat és que costa tant o més que un drama.

–¿Qui s'ho passa millor: el públic o vostès?

–A nosaltres també se'ns escapa el riure, perquè de tant en tant a Joan Pera se li'n va la castanya...

–Entre vostè i jo, i ja que en parla: ¿són tan espontanis com volen semblar, aquests somriures?

–És veritat que acostumem a riure en els mateixos moments, pero és perquè després de tres o quatre funcions que tot va més o menys igual, arriba ell i canvia sobre la marxa el monòleg de torn. I rius. Creieu-me: no està preparat.

Per a més informació consulti l'edició en paper.