Els germans Alqhai i la viola-gambista Johanna Rose, integrants de la formació Accademia del Piacere, ja habitual en el Festival de Música Antiga dels Pirineus (Femap), presentaven diumenge a Ordino un concert sota el suggeridor títol de Il dulce jubilo.  

Per tal de contextualitzar aquesta crònica –o potser perquè no acabava de trobar el fil conductor de la mateixa– al que escriu aquestes línies no se li va acudir altra cosa que buscar a la Wikipedia el significat d’aquesta llatinada. No sense sorpresa va comprovar que aquesta enciclopèdia virtual la definia com una nadala tradicional. Tot sembla indicar que, el text original d’aquesta cançó, estava escrita en un llenguatge macarrònic o el que seria el mateix en un poti-poti de llengües. Una barreja d’idiomes que, curiosament, també ha estat més palesa entre els espectadors del Femap d’enguany, ja que en la sala es podia escoltar anglès, francès, castellà, alemany i català, i que mostra com el festival es va fent un nom entre el turisme, no tant sols del país, si no internacional. Una curiositat que, amb tota seguretat, els organitzadors reben in dulce jubilo.

14 variacions

Un altre aspecte del concert de diumenge que va semblar que es rebia amb cert goig era l’indret escollit per acollir-lo, el Foyer del Auditori Nacional. Situat just dessota de la planta on hi ha la sala principal, vindria a ser el que en la majoria d’edificacions de la parròquia es coneix com «el celler». Un espai de dimensions molt més reduïdes que l’Auditori, on la música de Bach va regnar durant una hora i mitja, per a un públic que gairebé omplia la sala.
Els tres intèrprets van anar desgranant un seguit de peces d’aquest prolífic músic que en moltes publicacions és considerat com el cim de la música barroca . Així si la melodia d’Il dulce jubilo, que Bach va utilitzar en diverses obres, obria i tancava el concert, potser el punt culminant del vespre fou la interpretació de les 14 variacions Godberg. Una obra concebuda per a tecla i que Accademia del Piaccere oferia per a dues violes de gamba i un quintó (una mena de viola més aguda) . De fet  l’ària inicial, que dona peu a la resta de variacions, és una de les peces de música antiga que cada cop s’utilitza més en cinema i publicitat i per tant és fàcilment identificable per un públic al qual el trio de músics va conquerir en el acte. I és que algun dels espectadors, tal i com em confessava un d’ells abans d’entrar a la sala, no s’han deixat perdre cap de les seves actuacions en els diferents Femaps en que hi ha estat present. Tal i com anuncien en el seu nom, escoltar la seva música és veritable Piaccere.