La Casa d’Areny Plandolit d’Ordino va presentar divendres passat l’obra d’Antonio Cabezón de la mà de l’organista de la Basílica de la Sagrada Família, Juan de la Rubia. Ho va fer en el concert del Femap que va congregar els amants de la música antiga. Cabezón va néixer cec de naixement, però va desenvolupar una sensibilitat per la música, la qual es va convertir en el seu mitjà d’expressió. El seu talent no va passar desapercebut pel rei Felip II, que el va anomenar organista de la seva cort.

Aquest itinerari li va permetre descobrir noves maneres d’intèrpretar aquest instrument així com compositors més importants de l’època i alhora crear escola tot influenciant a altres músics. En ser cec, Cabezón no va poder transcriure la seva música i per tant, en els seus concerts, sempre improvisava. Va ser gràcies al seu fill Hernando, que el va acompanyar en el seu periple tot fent de pigall, que va transcriure algunes obres.

L’intèrpret va enamorar el públic amb una classe magistral de claviorgue

Bé, si no he atrapat al lector amb aquesta història, no podré compartir les sensacions que va transmetre el tercer protagonista de la nit musical, a més de De la Rubia i Cabezón: el claviorgue. Tal com el seu nom indica, es compon per un petit clavecí, o espineta, i un orgue de tubs de fusta alimentat per un motor d’aire. És una raresa musical que va ser molt comuna al segle XVI arreu del continent i del qual se’n conserven molt pocs exemplars. Un d’ells al museu de la Música de Barcelona. El que va arribar a Ordino divendres n’és una rèplica, gairebé exacta, amb la mateixa sonoritat.

Creant afició 

En un concert molt didàctic, que gairebé es podia definir com una classe magistral, De la Rubia, va aconseguir encaterinar als espectadors tot mostrant, mitjançant la música i la paraula, les moltes facetes d’aquella estranya caixa. Així, si en la primera obra interpretada, anomenada Diferencies sobre una gallarda milanesa, es podia gaudir de la sonoritat d’un clavecí i un orgue a l’uníson, donat que es tocava amb els dos teclats de l’instrument sobreposats.

Durant la resta del concert, a més, va anar desgranant tot el potencial de l’instrument. Les propietats de l’orgue s’imposaven a vegades sobre el clavecí i viceversa. És més, a la peça Ancor che cal partiré es va poder escoltar junts ambdós instruments, però sonant de manera separada. Com? En un exercici virtuós, de la Rubia va tocar el clavecí amb la mà esquerra i l’orgue, amb la dreta. Aquest devessall de matisos musicals va concloure en un magnífic bis. Una peça improvisada on l’intèrpret de la Vall d’Uixó es va empescar un resum de la resta del concert tot oferint en una sola peça una mostra de la gran versatilitat de l’instrument i que es va convertir en la cirereta del pastís d’un concert dels que creen afició.