Els entorns d’Engolasters són avui un anar i venir constant de persones que sobretot volen gaudir d’una passejada enmig de la naturalesa. Busquen silenci i tranquil·litat però les multituds acaben generant el rebombori propi de qualsevol indret que ha esdevingut un destí turístic popular. Els visitants venen a recórrer els diferents itineraris que s’han dissenyat al voltant de l’estany per poder contemplar el paisatge i observar les construccions que encara queden de l’antic funcionament del sistema hidroelèctric de FEDA. 

«M’he adaptat, no em sap greu veure-ho així», admet en Jaume Pedrico sense esborrar el somriure discret però sincer de la seva cara. Ell és un dels últims guardes que va estar treballant, primer per Fhasa i després per FEDA, a tocar de l’estany d’Engolasters i vivint-hi amb la seva dona i la seva filla fins a l’any 2002. Bé és cert, però, que l’indret res tenia a veure amb la imatge que un pot emportar-se’n actualment. Gent amb comptagotes i un silenci que només interrompia el so mecànic i estrident de la maquinària que els guardes havien d’activar quan calia pujar o baixar la vagoneta amb gent o material des de la central hidroelèctrica. 

El Jaume va instal·lar-se al 1980 a la casa dels guardes amb la seva dona i la seva filla de tres mesos

«Allà teníem els horts i alguns animals per abastir-nos al llarg de l’any», assenyala Pedrico cap a unes parcel·les que hi ha a pocs metres de la casa on va viure durant més de 20 anys i que avui, repletes de males herbes, presenten un aspecte descuidat. En Jaume és originari del Pallars i, entre d’altres feines, treballava de mecànic en un garatge fins que va sortir una plaça a Fhasa per instal·lar-se a la casa dels guardes d’Engolasters. 

«La muntanya sempre m’ha agradat i ja m’havien explicat com funcionava la feina allà dalt», comenta Pedrico tot recordant que quan va assabentar-se de la plaça –d’entrada ràpida perquè l’anterior guarda havia perdut la vida fent randonnée en una de les visites hivernals de control a l’estany de Juclà–, només va haver-ho de consultar amb la seva dona, que va accedir-hi sense objeccions. L’1 de juny del 1980 s’instal·lava amb ella i la seva filla de tres mesos a la tercera planta de la casa dels guardes d’Engolasters. «Hi havia tres pisos amb cuina i lavabo, un per a cada treballador i la seva família, però quan va marxar un dels guardes, vam traslladar-nos a la segona planta perquè van dir que aprofitarien per arreglar la teulada», explica en Jaume, que de seguida puntualitza que aquesta reforma no ha arribat fins ara que s’ha remodelat tota la casa en el marc de la biennal internacional del L’Andart. 

El dia a dia com a guarda

«Estàvem operatius les 24 hores del dia, però la jornada començava a les 7 del matí donant la volta a l’estany i apuntant els registres»

Tot i que Pedrico no entra a fer valoracions sobre la duresa de la seva feina com a guarda d’Engolasters, el relat del seu dia a dia allà dalt reflecteix que no era pas bufar i fer ampolles. Abans que l’empresa es nacionalitzés i el Govern s’encarregués de modernitzar-ne totes les instal·lacions, el sistema de producció elèctrica era manual i algú s’havia d’ocupar de controlar que la maquinària rutllés i no s’aturés en cap moment. «Nosaltres estàvem operatius les 24 hores del dia, però la jornada començava a les set del matí, quan donàvem la volta a l’estany d’Engolasters i apuntàvem els últims registres dels termòmetres i pluviòmetres. A les 7.45, passàvem tota aquesta informació a la central hidroelèctrica», indica el Jaume. «Ells ho apuntaven en un llibre i calculaven el nivell d’aigua que hi havia al llac», afegeix a continuació tot aclarint que els guardes només havien de traslladar la informació i que eren els operaris qui avaluaven la situació i decidien si calia prendre alguna mesura. 

De tota manera, més enllà de la rutina diària, un cop al mes havien d’anar als estanys de l’Illa, a la Vall del Madriu-Perafita-Claror, i del Juclà, a la Vall d’Incles, per consultar-ne els pluviòmetres i comprovar el nivell d’aigua de tots dos embassaments. «Hi anàvem un treballador d’Engolasters i el guarda dels estanys de Ransol», fa saber Pedrico. De fet, aquest control era necessari perquè Engolasters centralitza tota l’aigua provinent de la presa de Ràmio, al Madriu, i del riu Valira d’Orient, que primer s’emmagatzema a la presa de Ransol i després recorre un canal d’onze quilòmetres per arribar a Engolasters. 

«La muntanya sempre m’ha agradat i ja m’havien explicat com funcionava la feina allà dalt»

En Jaume comparteix obertament la que va ser la seva rutina durant 22 anys però els seus ulls s’il·luminen quan recorda algunes de les seves tasques més emocionants. «Veniu, veniu!», indica mentre es mou amb tota naturalitat per la màquina de control de la vagoneta que provenia de la central hidroelèctrica. «Aquí se situava el maquinista, que es comunicava amb la persona que anava a dins de la vagoneta per mitjà d’un codi sonor», assenyala Pedrico. El codi era ben simple: dos cops de timbre significava arrencar la vagoneta; un cop, aturar-la; dos cops més, fer-la anar avall; i tres, amunt. «I quan intervenia el maquinista? Per pujar, hi havia un fre elèctric i no hi havia cap problema. Ara, per baixar, calia accionar contínuament el fre de mà i, en cas de descarrilament, saltava el corrent com a mesura de seguretat, tot i que des de la mateixa vagoneta també es podia activar un fre», explica el guarda tot traient pit. 

La vagoneta s’utilitzava per transportar tant material com treballadors des de la central hidroelèctrica fins a l’estany d’Engolasters, en un trajecte que durava al voltant de 20 minuts. Tot i així, en Jaume recorda que va resultar-los molt útil durant els aiguats del 1982. «La carretera d’accés va quedar tallada a causa de les inundacions i durant dos o tres dies vam estar utilitzant el carrilet com a mitjà de transport; per exemple, per baixar a comprar o per portar els petits al col·legi», relata Pedrico. De fet, detalla que si utilitzaven les marxes curtes, podien arribar a carregar fins a 4.000 quilograms, mentre que amb les llargues, amb prou feines podien superar els 1.000. Ara bé, la major dificultat arribava amb la neu. «La vagoneta estava operativa tot l’any, però a l’hivern havíem d’ocupar-nos de mantenir la via neta de neu; si no, era molt fàcil que descarrilés», precisa el guarda sense posar de manifest la duresa de les condicions que es trobaven en aquella època de l’any.

Interioritats de la instal·lació

Amb la mateixa il·lusió que un nen petit ensenya a algú la seva joguina estrella, en Jaume ens condueix cap a la resclosa d’Engolasters. «Aquesta és la primera vàlvula que va haver-hi», ens mostra l’enginy que hi ha exposat a l’aire lliure i que ell continua contemplant com si l’estigués veient per primera vegada. «I només s’ha canviat dos cops!», prossegueix tot recordant el desplegament dels francesos que van venir a substituir la primera vàlvula per una de nova. De tota manera, aquest és l’enginy que els podia arribar a provocar més maldecaps, ja que si es tancava calia baixar al pou per tornar-lo a obrir i permetre que l’aigua omplís de nou la canonada.

«La carretera d’accés va quedar tallada a causa de les inundacions del 1982 i durant dos o tres dies vam utilitzar el carrilet»

En Jaume, però, ho vivia com una autèntica aventura. Amaga un somriure trapella quan ens obre l’edifici on hi ha el pou i ens porta cap a la trampa que el cobreix. N’aixeca la tapa i al nostre davant apareix el forat de 20 metres de profunditat –24 si es compta la vàlvula–, de diàmetre considerable, del tot il·luminat i amb una escala vertical a la paret. «Fins allà baix i sense anar lligat? Sí! Fos l’hora que fos, si es tancava la vàlvula, venia aquí, baixava les escales, i tornava a obrir-la», diu Pedrico com si en cap cas es tractés d’una gesta, sinó d’una tasca ben normal i, sobretot, molt habitual. Ara bé, no amaga la satisfacció que per a ell havia representat ser un dels pocs que s’ocupava d’aquesta tasca que coneixia a la perfecció.

«Sent nostàlgia? Sabia que algun dia s’acabaria», admet en Jaume sense expressar enyorança. De fet, quan Fhasa va perdre la concessió de la central hidroelèctrica i l’any 1988 el Govern va comprar-la, ja sabia que era el principi del final. FEDA va aterrar amb la idea de modernitzar tot el sistema i automatitzar les tasques que fins aleshores feien els guardes d’Engolasters. Per a Pedrico, però, només va representar la fi d’una etapa i l’inici d’una altra. Ara segueix treballant a FEDA de mecànic, amb sis persones més, però el seu dia a dia es desenvolupa al taller de la central hidroelèctrica. «Aquí dalt pujo  quan es produeix alguna avaria i durant els darrers mesos he estat treballant en la neteja dels magatzems i la casa dels guardes per habilitar els espais per al L’Andart», comenta en Jaume, que actualment porta una vida tranquil·la a Encamp. Segons ell, igual de tranquil·la que la que podia tenir a Engolasters. Però per modest que es mostrés durant l’entrevista ningú li traurà el mèrit de passar 22 anys allà dalt i estar disponible les 24 hores del dia per atendre qualsevol imprevist i garantir la producció elèctrica de tot un país. Ell era la peça que assegurava el funcionament de tot l’engranatge.