El 8 de març del 2018 va quedar per a la prosperitat com la primera vaga mundial a favor dels drets de les dones. A Andorra, conscients que l’organització d’un acte d’aquestes característiques no era viable, homes i dones de diferents àmbits i formacions polítiques van decidir consensuar un manifest dins la plataforma d’Acció Feminista. Les ganes i la participació conjunta els van animar a convertir-se en associació i poc més d’un any després ja compta amb un centenar de membres. Antònia Escoda, una de les principals impulsores, també és una de les seves portaveus.  

–A la base de dades d’Acció Feminista consten un centenar de persones. Quantes en són realment actives?
­–En el nucli dur som una vintena, tot i que en determinades trobades arribem a ser 40. 

–Com està la constitució definitiva de l’associació?
–El mes de desembre vam entrar la primera documentació i actualment continuem batallant, perquè ens queden un temes d’estatuts que el Govern ens ha demanat modificar, però es tracta més una qüestió de forma que no de fons. 

–Ha canviat alguna cosa des d’abans de ser una associació fins al dia d’avui?
–No, és només un tema de formalitats. De fet, jo sóc presidenta perquè la llei ens obliga a tenir una presidenta, una secretària i una tresorera, però totes participem i ens impliquem de la mateixa manera. Des del principi ens hem organitzat en comissions de treball, formades en funció dels ítems del manifest feminista que vam fer pel 8 de març del 2018, i són aquestes comissions les que prenen les decisions i no una persona sola, ni tampoc una junta. 

–Així, les comissions són la base de l’associació?
–Sí, són l’òrgan de decisió. Quan hi ha un tema que es vol treballar, són les comissions les que ho proposen i el tiren endavant. Només quan hi ha quelcom molt important, com canviar el manifest original o tenir la mateixa visió sobre l’avortament, convoquem una assemblea. La nostra idea de funcionament no és piramidal, sinó que apostem per la igualtat fins i tot en la presa de decisions dins l’associació. 

–Per això no estan d’acord amb la llei d’associacions?
–Nosaltres creiem que la llei d’associacions no fomenta la igualtat, precisament, perquè obliga a tenir uns càrrecs determinats. Quan diem que s’hauria de fer un estudi d’impacte de gènere en totes les lleis és perquè la llei més bàsica, la d’associacions, ja no és igualitària i obliga a fer-nos passar pel tub patriarcal. 

–En el seu manifest reclamen qualitat democràtica. Estaria relacionat amb això?
–Exactament. Si totes les decisions es prenen de manera piramidal, sense comptar amb la base de les formacions o de la ciutadania, és evident que hi ha una manca de qualitat democràtica. Nosaltres defensem la igualtat perquè creiem en una societat millor de la qual també se’n beneficiaran els homes. 

–També denuncien que en els pressupostos de l’Estat falta perspectiva de gènere.
–Sí, però moltes vegades no en som conscients. Jo no soc una feminista teòrica i hi ha coses que em semblen normals perquè les he mamat tota la vida, de manera que només m’adono quan ve algú i m’explica que si entre tots no podem prendre una decisió, sinó que només mana un, és obvi que hi ha desigualtat. A Acció Feminista estem aprenent molt en aquest sentit i la millor lliçó la vam assumir analitzant els diferents programes electorals. 

–Per què?
–Crec que hi havia molt bona voluntat per part de la majoria de partits, perquè va ser una campanya en què tots van voler parlar de la igualtat de gènere, però analitzant en profunditat els programes vam veure que hi havia moltes mancances. Si els pressupostos de l’Estat, que és la mare dels ous, no té una perspectiva de gènere, difícilment la tindran les demés lleis, o els mateixos programes electorals. 

–Hi ha algun aspecte que els sorprengués especialment, tant positivament com negativament?
–El més positiu és que la voluntat hi va ser, ho van intentar, però el negatiu és que encara queda molt per aprendre en coses tan senzilles com la manera d’escriure. Hi havia algun programa en què ni tan sols sortia la paraula dona, tot i que sí que parlava de l’avortament o del càncer de mama. És a dir, es tractaven temes que afecten directament les dones sense anomenar-les.

–A les escoles andorranes s’educa en igualtat de gènere?
–Jo crec que els professors ho intenten, però sovint els falta formació. La comissió d’educació d’Acció Feminista  va fer dues proves pilot, una a primària i l’altra a secundària a l’escola andorrana, i es posava les mans al cap. De fet, els mestres ens van demanar que hi anem més sovint. 

–Per què es posava les mans al cap?
–Per les respostes dels nens i nenes. Perquè veiem com des de ben petits tenim inculcats determinats rols, sobretot a l’hora de jugar. Tots sabem la teoria, però ens falten eines per abordar el problema de manera pràctica perquè l’educació és la base de tots els problemes i de totes les diferències.

–És qüestió de generacions? 
–Sí, els nostres pares no tenien tan clara la igualtat de gènere, però els nostres fills sí que la tindran i ells segurament educaran els seus fills en aquesta igualtat. 

–L’avortament a Andorra és una lluita perduda?
–Jo crec que no. A la llarga s’aconseguirà perquè és un dret de totes les dones del món. No podem anar a pitjor, només cap endavant. 

–Quan?
–Quan ja no ens venguin la teoria del caos de si perdem el coprincipat, o quan hi hagi gent que es cregui de debò que les institucions estan al servei dels ciutadans i no a la inversa. Hem de decidir quin país volem. 

–Podríem dir, doncs, que és el repte més difícil a assolir?
–No, però l’avortament és el paradigma de què és la desigualtat entre homes i dones. Per això vam canviar el manifest, perquè en un principi acceptàvem l’avortament en els tres supòsits, però això no volia dir que la dona pogués triar, sinó que ho fa un metge o un jutge per ella. El repte més difícil és assumir la igualtat.

–L’associació rep denúncies per violència de gènere o desigualtats?
–No, perquè no tenim l’estructura necessària. D’això s’encarreguen Stop Violències i l’Associació de Dones d’Andorra (ADA), que tenen un servei d’atenció a les persones. No ho descartem, però creiem que elles estan fent molt bona feina i no volem solapar recursos. També hi ha l’Àrea de Polítiques d’Igualtat del Govern, l’Institut de Drets Humans o el raonador del ciutadà que s’ocupen d’altres temes específics. Està molt bé que cadascú tingui la seva feina i entre tots intentem cobrir-ho tot.

–Falta informació sobre com actuar davant un cas d’abús o violència de gènere?
–Em consta que a l’Àrea de Polítiques d’Igualtat hi ha molts recursos, però potser falta més divulgació de cara a la ciutadania i explicar la infinitat de protocols que hi ha amb la Policia o amb els serveis d’Urgències. Tot i que Andorra va signar el Conveni d’Istanbul, el Consell d’Europa ens retreu precisament això: la manca d’informació i, sobretot, de dades sobre igualtat al país.

–S’han reunit amb el nou Govern?
–Encara no, però la nostra intenció continua sent treballar amb ell en la Llei d’Igualtat efectiva entre homes i dones. Entenc que després de l’estiu ens hi posarem.

–Què troben a faltar en la llei?
–Una mica de més seguretat que garanteixi la transversalitat amb la resta de lleis, com la laboral. 

–Per què cal un Institut de la Dona?
–Perquè necessitem un òrgan independent que pugui pilotar i avaluar tots els avenços que fem en igualtat com a país. És imprescindible. 

–També demaven una secretaria d’Igualtat que depengués directament del cap de Govern. Ja la tenen. 
–Sí, però de moment no hem vist res. Espero que no l’hagin creat només per fer-nos cas a nosaltres i tenir-nos contentes, sinó perquè realment el nou Govern està convençut que és necessària. Ara caldrà veure els passos que faci en ferm. És com amb l’avortament, entenem que ens han d’explicar les coses i donarem el marge de temps que necessitin, però nosaltres no deixarem de demanar tot el que considerem imprescindible. 

–Com es pot eliminar la bretxa salarial?
–No hi ha una vareta màgica, perquè hi ha diverses maneres d’amagar la bretxa. La discriminació directa està penada per llei, però creiem que són necessàries més graelles salarials públiques amb una diversificació de les tasques. Crec que a les administracions públiques no hi ha discriminació directa, el problema ve en les empreses privades, que moltes no saben ni tan sols què és un conveni col·lectiu. Malgrat les dificultats, crec que el Govern podria obligar a totes les empreses, grans i petites, públiques i privades, a tenir graelles públiques. Ara, tota llei té les seves trampes com els complements, molt habituals en el sector financer, i és evident que a Andorra tenim molt poca cultura sindicalista i de defensa dels drets laborals que ajudi a pal·liar aquests casos.

–Com es pot demostrar la discriminació de gènere?
–És molt difícil, sobretot perquè normalment no sabem què cobren els nostres companys. A mi no se m’ocorreria mai oferir un lloc de feina i en funció de si ets més o menys guapa, pagar-te un sou o un altre. Doncs és exactament el mateix en si ets home o dona. Només una ment perversa pot defensar la discriminació laboral per raó de gènere. 

–En el seu manifest també reclamen incloure plans de formació a les empreses com si es tractés d’una de riscos laborals. 
–Sí, va en la mateixa línia que els plans d’igualtat. Hi ha llocs clau, com tots els que estan de cara al públic, com comerciants i funcionaris (policia, metges, mestres...), que necessiten aquesta formació. I, evidentment, tot el personal de recursos humans de les empreses hauria de tenir una formació en igualtat. Hem d’aconseguir que tots tinguem la mateixa sensibilitat.

–De què depèn aconseguir una igualtat real entre la vida professional i personal?
–Jo crec que és la implicació de tothom. És un tema d’educació, perquè un home no es planteja si ha de triar entre la feina o cuidar els nens. Les dones tenim una pressió social i creiem que aquella que tria la feina és una mala mare o una ambiciosa, mentre que el seu company és un campió. Quan parlem de conciliació familiar és, precisament, perquè no volem haver de triar.