• Clostermann retrata a ?El gran circ' el temerari pilotatge de Charney

4 de juliol del 1944: els "Spitfire" de Clostermann i Charney (en segon terme) s'enfronten a una formació de "Focke-Wulff" alemanys sobre Caen. Foto: CARLOS GARCÍA

20 de desembre del 1943. Algun lloc al nord-oest de França. Un esquadró de la RAF format per quatre Hurricane i quatre Spitfire ataquen el que sembla la rampa da llançament de les temibles V-1, les bombes volants que terroritzaven la ciutat de Londres i que constituïen la penúltima basa de Hitler per canviar el signe de la guerra. Després d'una primera passada, l'artilleria antiaèria alemanya ha abatut tres dels Hurricane. Charney, que lidera l'esquadró, ordena dos dels Spitfire que escortin l'Hurricane supervivent, i li mana al tercer que l'acompanyi en un segon i arriscat raid sobre la base de les V-1. «La sang se'm va glaçar a les venes. Ken està completament envoltat. Si es vol suïcidar, que ho faci ell tot sol». Qui parla així és –atenció–Pierre Clostermann, el major as francès –va acabar la guerra amb un total de 23 victòries confirmades– que servia aleshores a les ordres de Charney a l'esquadró 602 Ciutat de Glasgow de la RAF. I és un dels molt sucosos episodis protagonitzats per Ken que el pilot francès relaciona a El gran circ, la seva estupenda autobiografia. Val a dir que Clostermann el va acabar acompanyant, i que tots dos van salvar la pell pels pèls, ben masegats i després de sengles aterratges d'emergència a l'aeròdrom de Dentley.

Fins aquí, el relat d'una derrota gairebé humiliant. Però alerta, que estem davant de dos asos. Així que El gran circ abunda també en grans victòries. La que ha passat amb lletres de motlle als annals de la guerra aèria és la que van protagonitzar el 2 de juliol del 1944, en plena campanya de Normandia i sobre el cel de Caen. Clostermann, Charney i dos pilots més del 602 –el capità Frank i el noruec Jonssen– són atacats per una formació de 40 Focke Wulff 190 alemanys. El desigual combat acabarà sorprenentmet bé per als bons: Clostermann abat tres enemics, i Charney, dos més, en una acció que els reportarà sengles DFC. Esportivament, el francès reconeix al llibre que «certs factors ens donaven avantatge: combatíem a 120 quilòmetres de la nostra base, mentre que els caces botxes [alemanys] ho feien a 200 de la seva. Així que eren els primers a abandonar». Val a dir que no tot van ser flors i violes entre aquests dos portentosos aviadors: en una missió sobre Abbeville, al desembre del 1943, l'Spitfire de Charney és a punt de col·lidir amb el de Clostermann, que ha d'executar una maniobra evasiva que el posa a tir dels antiaeris alemanys. N'hi ha més: el bombardeig fallit del transport Munsterland al port de Cherbourg; el desastrós atac a un comboi a Bény-Bocage; el tedi de la vida a la base de Skeabrae, a les Orcades, per protegir Scapa Flow; les escapades pels tuguris de Londres... ¿Què en pensava Ken, d'aquesta vida de guerrer? Meunier n'ha recuperat part dels diaris: «No és que matar em produeixi plaer, però em sento realitzat quan veig els enemics abatuts. Ens hem entrenat per a això, i des del principi vaig saber que arribat el moment esclafaria els alemanys a la mínima oportunitat».

Per a més informació consulti l'edició en paper.