Judith Salazar (Canillo, 1976) s’estrena al Consell General en la present legislatura. La seva trajectòria en política, però, no és inexperta ja que porta anys vinculada al PS, formació de la qual va ser secretària general entre 2011 i 2013. Salazar exposa el seu punt de vista respecte la gestió dels resultats postelectorals i analitza alguns dels temes candents que recentment s’han debatut a l’hemicicle.
 
–Com es va gestar el procés d’anar com a número tres a la llista nacional del PS?
–Vaig concórrer l’any 2009 a Canillo com a cap de llista, al 2011 vaig repetir, al 2015 anava cinquena a la nacional i al 2019 com a tercera. Vull dir, que la meva participació dins del partit, tot i que no hagi sortit a la primera línia mediàtica després de l’etapa que vaig ser primera secretària, ha estat de continuar treballant pel PS. 

–Quins records l’evoquen a l’etapa que va ser primera secretària del PS?
–Va ser una etapa dura, de molta feina i incertesa. Formava part de l’equip que confiava en una renovació dins del partit i no va ser fàcil. Però quan fas les coses pensant que les fas com les has de fer al final fas balanç i, tot i no acabar satisfeta perquè mai t’agrada que les coses acabin trencades o afectades, al final és el que havia de passar i vam intentar gestionar-ho de la millor manera que vam saber. I al final la gent que s’ha quedat al PS, que és la gran majoria, no ens ha traslladat inputs negatius d’aquella gestió. Però sí que és cert que després d’aquella etapa vaig haver de prendre una mica més de distància per agafar oxigen després d’un moment tant convuls. 

–A què atribueix el fet que el PS hagi passat de tres a set consellers?
–S’ha fet una molt bona feina en l’anterior legislatura tot i que va ser molt dura pels companys perquè eren pocs i es van entrar moltes lleis a tràmit. Però crec que hem millorat en la política d’apropament a la ciutadania i comptant amb la societat civil. I després no hem d’oblidar que tenim un projecte amb 19 anys de recorregut com a PS.

–Amb tot, per donar aquest salt també ha esdevingut determinant els resultats de d’Acord...
–El projecte de d’Acord ens aporta dos consellers, però també és política ficció perquè tampoc sabríem que hauria passat d’una altre manera, però com a mínim hem d’estar contents. Però el que sí és veritat és que és endèmic el greuge que suposa el sistema electoral que tenim. Hi ha hagut parròquies com Encamp o Ordino que ens hem quedat a molt poca distància de DA. D’Acord era una solució per intentar, entre d’altres coses, fer-li un capeo al sistema electoral per buscar una major proporcionalitat. 

–Després de les eleccions les complicitats gestades amb L’A s’han esfumat. Quina valoració en fa? 
–Nosaltres ens hem mantingut com a partit d’alternativa a DA. Si L’A amb allò que eren crítics ja no ho són tant els hauríeu de preguntar. Però no és només una qüestió de sumar una alternativa. Personalment crec que un té l’opció de decidir si vol integrar-se a un Govern o fer una oposició constructiva. I L’A els únics escenaris que es va plantejar va ser un Govern amb el PS, i evidentment havia de ser també amb terceravia, o integrar-se un Govern amb DA i CC. 

–Vol dir que L’A no estava disposat a anar a l’oposició?
–O com a mínim no era el seu esperit. Nosaltres si que sabíem que érem capaços de fer Govern i, si no era el cas, de fer una oposició constructiva.

–Llavors si per L’A no hi havia cap impediment per entrar a un Govern amb el PS la peça que no va encaixar va ser arribar a un acord amb terceravia?
–Bé, és matemàtica pura. O teníem els suports de L’A i terceravia per poder investir a Pere López o no podíem formar alternativa de Govern. Aquí hi havia l’opció que el Govern tingués una majoria àmplia o que estigués més condicionada per un control de l’oposició perquè governés amb minoria.

–Què va fallar doncs perquè no prosperes el Govern del PS?
–És una manca de números, nosaltres teníem un projecte d’un Govern curt perquè enteníem que hi havia una sèrie de reformes urgents que aquest país li feien falta. No era un Govern del PS, sinó que havíem de trobar-nos amb dificultats ideològiques com és el cas, per exemple, de la reforma fiscal, que tenim models oposats. Havíem de trobar els consensos per fer determinades reformes i després tornar a donar veu a la ciutadania perquè triï quina és la seva opció de Govern.

–Els números dels consellers de PS, L’A i terceravia sí sumaven per una majoria absoluta...
–Sí, però si nosaltres plantegem aquest escenari i pel que sigui L’A no ho veu i terceravia tampoc... teníem set consellers i per tant podíem proposar candidat a cap de Govern. Això ja comença quan plantejàvem una Sindicatura que fos plural per deslocalitzar el poder absolut de DA. Tu llences propostes i després t’han de recollir el guant. Nosaltres vam fer la feina que ens tocava.

–Quines expectatives tenen de cara a les eleccions comunals?
–Venim de fer un congrés en el qual hi ha hagut una clara voluntat de donar autonomia als comitès locals perquè tinguin molt més marge de negociació del que tenien fins ara, on hi havia més rigor del contingut mínim programàtic o de la participació en llistes. I quedarà en última instància la validació del comité directiu. I el que hem aconseguit en aquesta ponència és donar un contingut mínim ideològic.

–Podríem veure doncs candidatures més flexibles?
–Sí, i que es puguin fer consensos depenent de la realitat de cada parròquia. En parròquies on tenim més dificultat d’implementació del PS ens interessa formar part de llistes que suposin una alternativa als comuns de DA. Però en tot cas no hi ha una visió de partit perquè estan treballant els comitès locals. 

–En seu parlamentària va preguntar a la ministra Judith Pallarés sobre el marge d’actuació per reformar de la Llei de la Funció Pública. Va acabar convençuda amb la seva resposta?
–A mi em va donar la sensació que és una mica el que va manifestar el cap de Govern i el ministre portaveu quan van dir que la llei de la Funció Pública estava avalada pel TC excepte en dos articles i que, per tant, només es modificarien els dos articles i es desplegaria reglamentàriament la llei. I si després del desplegament reglamentari hi hagués disfuncions que s’haguessin de tocar es faria, però no a partir d’una modificació de la llei. Crec que és bo que els sindicats puguin saber fins a on poden anar a treballar i que no se’ls torni a situar amb la possibilitat de canviar més coses de la llei quan no hi ha intenció.

–Com a funcionària que ha estat inspectora de treball, té constància de casos on no s’hagi aplicat corresponentment la pujada de l’IPC?
–És molt complicat que a un país on no es requereix una causa específica per acomiadar a un treballador, per molt que no els agradi que ho diguem així, aquest vagi i interposi una denúncia a Inspecció de treball perquè potser no l’hagin apujat 10 euros el salari. A cap empresa li agrada que se la denunciï a Inspecció de Treball perquè allà el control és més ampli que el fet denunciat estrictament. He treballat durant quatre anys i mig a Inspecció de Treball i el gran gruix de denúncies que rebem és de treballadors que ja no treballen per les empreses que denuncien. I això és significatiu perquè hi ha la por a l’acomiadament.

–Han entrat a tràmit una proposició de llei sobre l’habitatge al cap de dos mesos de formar-se el Govern. Pretenen anticipar-se a l’Executiu en el lideratge front a aquesta problemàtica?
–El Govern ha tornat a reunir a la Comissió d’Habitatge i estem a l’espera de conèixer quines són les mesures. Nosaltres entenem l’habitatge com una emergència social perquè realment hi ha famílies que tenen moltes dificultats i temporers que els hi costa molt trobar pisos on allotjar-se. Des del nostre punt de vista s’està convertint en un problema nacional. O veiem que el Govern és proactiu o evidentment ho haurem de vehicular a través d’una iniciativa legislativa. L’objectiu principal és que es puguin buscar altres formes d’inversions pel Fons de Reserva de Jubilació que no siguin tant volàtils. I a més, en aquest cas, aporten un bé per a la societat com pot ser intentar buscar mecanismes perquè l’accés a l’habitatge no sigui tant difícil.