Avui fa just mig segle que bona part del món estava pendent del que feien tres homes a 384.400 quilòmetres de la Terra. Del que oferien unes imatges per televisió, en blanc i negre i amb una qualitat justa, però tot un repte en aquells anys. Per primera vegada es trepitjava la Lluna, significant tota una proesa per la tecnologia de l’època i completant un dels grans somnis que ha tingut de sempre l’ésser humà, que des dels inicis ha mirat cap al cel i s’ha sentit atret pel que hi havia.

Els Estats Units va començar el programa Apol·lo a la dècada dels seixanta. El punt àlgid va ser amb l’Apol·lo 11, que va aconseguir aterrar a la Lluna el 20 de juliol de 1969, quatre dies després d’haver-se enlairat des de cap Canyaveral. Els ocupants eren Neil Armstrong, Edwin Aldrin i Michael Collins, però només els dos primers van trepitjar la superfície de la Lluna. Collins es va haver de quedar als comandaments del mòdul Columbia, orbitant al voltant del satèl·lit. Els altres, a bord de l’Eagle, van realitzar el descens i Armstrong va convertir-se en el primer home a ser a la Lluna, pronunciant aquelles paraules que han passat a la història: «Aquest és un petit pas per a l’home, però un gran salt per a la humanitat». Aquell moment el van veure en directe a través de la televisió 600 milions de persones, tot un rècord per a l’època. De fet, aquesta marca mundial d’audiència va durar dotze anys. Des d’Andorra es va poder seguir a través dels canals d’Espanya, amb la retransmissió de Jesús Hermida, corresponsal a l’època als Estats Units; i a la francesa, de la mà dels periodistes científics Michel Chevalet i Jean-Pierre Chapel.

Personar-se a la Lluna era un somni que havia durat molt, i que havia estat font de moltes històries, com del mateix Juli Verne. És una de les majors fites que ha aconseguit la humanitat en tota la seva història. «El somni d’anar a la Lluna es remunta a la nit dels temps. Durant molt i molt de temps va ser part de la fantasia de l’home, escapar-se i anar a explorar aquest satèl·lit que tenim i sempre hem vist», exposa l’astrofísic Joan-Marc Miralles, remarcant que «sens dubte, és una de les aventures més extraordinàries que ha viscut la humanitat».

Tecnologia i coneixement

Als anys seixanta no es comptava amb els avenços tecnològics actuals. Els processos que se seguien eren més complicats. «Mai és fàcil escapar de la gravetat terrestre i encertar la trajectòria, perquè és molt complicat posar-se en òrbita al voltant de la Lluna. En la trajectòria  no et pots desviar ni mig grau perquè pots perdre els astronautes. Aquesta era una de les complicacions que tenien les missions», que van permetre «aprendre molt del que és un vol espacial i de la complicació que té. Es va veure posteriorment amb l’Apol·lo 13. Qualsevol cosa que passés dins de la nau que s’enviava podia fer anar a la missió cap a la tragèdia», i tant era així que «quan van llançar l’Apol·lo 11 no les tenien totes de poder fer tornar els astronautes i van preparar un discurs del president en el cas que no poguessin tornar».

A més del significat històric que va suposar l’arribada a la Lluna, els coneixements que es van adquirir del satèl·lit va ser notoris: «Es va aprendre molt. El fet de poder tornar amb roques cap a la Terra –van ser-ne 22 quilos en total- i poder-les investigar va poder mostrar que la Lluna en realitat una part de la Terra que en el moment de la formació d’aquesta, fa uns 4.500 milions d’anys, va haver-hi un xoc molt important amb un asteroide i es va separar. Tot i ser molt diferent, és una part de la Terra perquè les roques lunars tenen una composició que s’assembla molt a les d’aquí, però tenen unes diferències notables que fa que siguin irreproduibles a la terra».

Cursa espacial

Aquest projecte i d’altres no es poden entendre fora del context de la guerra freda, on estaven involucrats el bloc d’occident, amb els Estats Units al capdavant, i els dels països signants del pacte de Varsòvia, encapçalat per la Unió Soviètica. La batalla es va portar a tots els sectors, i el de l’espai no en va ser cap excepció. «Aquesta cursa era més de prestigi per veure quina era la potència que dominava i tenia les eines. Sense aquest aspecte no hi hauria hagut tanta pressa per enviar astronautes a la Lluna i potser s’hauria fet un pla a més llarg termini també», assegura Miralles.

L’any 1972 va ser la darrera ocasió en què l’home va trepitjar la Lluna. Ha passat tant de temps perquè «la cursa era insostenible. En lloc de fer una marató, era més aviat un esprint i un cop van arribar al final ja no hi havia incentius per continuar. La prova és que no s’hi ha tornat des d’aleshores». El factor pressupostari va ser el principal motiu. Segons un informe que va realitzar el Servei d’Investigació del Congrés el 2009, s’estima que el projecte Apol·lo va costar a les arques públiques dels Estats Units 19.400 milions de dòlars, que traduïts avui dia suposarien uns 116.500. «Els americans van dedicar un 5% del seu PIB en el programa especial. Són molts diners i no tots els països tenen aquests recursos», i en l’actualitat «podria ser més barat anar-hi perquè la tecnologia ha evolucionat molt, però desenvolupar les llançadores i les naus que permeten anar a la Lluna és encara molt car. El cost dels propulsors s’han multiplicat. A l’època, el querosè era barat. Llavors no miraven tant el que es gastava perquè hi havia més abundància. Ara es mira tot més». Però no tot és econòmic, sinó que «també l’objectiu. Fins que no es marqui l’objectiu és complicat desenvolupar un programa que tingui el suport dels contribuents, perquè tot això surt dels diners públics. No hi ha cap corporació o empresa privada que tingui capacitat d’anar tota sola a la Lluna».

Teories conspiratives

Des del mateix moment que Armstrong va posar el peu sobre la superfície de la Lluna, diverses van ser les veus que van sortir a la llum pública assegurant que era un muntatge. I al llarg dels anys no han parat de sorgir-ne. Per a Miralles, es tracta només de voler tenir quota de pantalla per a qui ho defensen. «De teories conspiratives se’n poden trobar a cada cosa que passa arreu del món. Hi ha tantes proves que l’home va anar a la Lluna que no té cap sentit negar-ho. Hi ha dos dels astronautes que encara són vius i no estaran explicant històries», a més que al llarg dels anys «va haver-hi més de 400.000 persones que van treballar a les missions Apol·lo per a la NASA i si això fos una conspiració, el secret s’hagués escampat fa molts anys, a part de les tones de roca lunar que tenim, que no es poden falsificar i que estan a disposició, repartides a diversos laboratoris a tot el món. S’han analitzat de manera independent diverses vegades i fins i tot els russos,que eren els competidors, no van pas desmentir que això no passés. Si haguessin vist que no era veritat, prou que se n’haguessin cuidat d’escampar-ho». 

A això se li suma que «en el moment de l’Apol·lo 11 els russos van enviar una sonda, la Luna 15, que no es va saber mai exactament el que feia, però tothom pensa que era una sonda espia per veure que feien els astronautes americans. Després s’han enviat robots i sondes que han orbitat al voltant de la Lluna i hi ha imatges claríssimes de les zones d’aterratge de les diferents missions, i en particular de l’Apol·lo 11, on encara es veu les traces dels astronautes a la superfície i les restes de l’aparell amb dos pisos». 

A aquestes proves se li sumen que «els astronautes van deixar miralls reflectors pels làser que permeten mesurar amb precisió la distància amb la Terra, i per això sabem que la Lluna se separa de nosaltres uns quatre centímetres cada any. Totes són proves tan fortes que aquestes teories són ganes de buscar allà on no hi ha». Tot i això, segur que en seguiran apareixent i gent que ho defensi.