• Mig centenar d'originals concorren al primer concurs de micropoemes convocat al país

Rodolí satíric amb el cap de Govern com a víctima propiciatòria. Foto: TONY LARA

Un microestat havia de tenir els seus micropoetes. No podia ser d’una altra manera i, la veritat, ja estàvem trigant massa. Així que el Centre de la Catalana va llançar ara fa un mes una iniciativa pionera que pretén treure a la llum aquests talents micro –que no és el mateix que microtalents– capaços de concentrar en una píndola de 140 caràcters –exactament, els que caben en un SMS– un instant, una idea, una sensació, una reflexió i també un exabrupte. La crida ha tingut un èxit probablement inesperat, amb més de mig centenar de micropoemes a concurs quan encara falten dos dies perquè es tanqui el termini d’admissió d’originals. I hi ha de tot, amb l’avantatge de la brevetat: si els versos són inspirats, saben a poc, que és el millor que li pot passar a un poema; si són més esforçats que una altra cosa, la mateixa brevetat evita la catàstrofe lírica. Com era d’esperar, la poesia amorosa –variant eròtico-festiva inclosa– és la millor representada.

Entre el reguitzell de rimes més o menys becquerianes, n’hi ha de sinestèsiques («Tolorariam ls ulls, toberservaria am lolfacte, tacariconaria m ls llavis, tescoltaria palpante, t tastataria m l’oïda»), d’explícites («Enmig d’aquell caliu, al teu costat, vull fregar-me per mantenir la flama. I aleshores alçar la torxa del nostre foc»), de valencianes («Un trencadís espill a terra. Reflexos de l’ànima. I a cau d’orella et suspire, vida meua») i fins i tot de vagament tagòriques («Si hagués de fer servir el diccionari per dir-te que t’estimo, ja no podria afirmar mai més que sóc poeta»). Però on el talent dels nostres autors brilla amb especial intensitat és en el rodolí humorístic. Especialments inspirats resulten els de les variants gastronòmica («Cada dia que passa/ sembles més una carabassa/ i és que menjar tanta verdura/ s’ha convertit en tortura») i, sobretot, política, on els poetes locals donen sortida a una molt saludable vena satírica. El cap de Govern se’n du el premi gros («La situació al país fa pudor/ el govern no rutlla/ i aquí ningú es mulla/ crec que en Bartu no es menjarà el turró»), però també rep la dèria del reciclatge, aquesta nova inquisició amb coartada sostenible («Perque recieles t’he deixat/ i és que avui me n’he cansat/ quan amb aigua del vàter/ per aprofitar-la t’as dutxat»). Però si hem d’apostar pels vencedors –el veredicte, el 30 de novembre– ens decantem per l’autoinculpatori («He comès un insectici/ anant avui amb l’Ovidi/ a 120 per l’autopista/matant qualsevol mosca trista») i pel metapoètic («A mi no m’agrada llegir/ Perquè se’m tanquen les parpelles/ i és que l’últim llibre que vaig tenir/ era Ut i las Estrellas»). Per llegir-los tots, busqueu al Twitter micropoesiacccc.

Per a més informació consulti l'edició en paper.