• Teresa Colom presenta ?32 vidres', monòleg teatralitzat a partir dels seus poemes, que al març recalarà a l'Espai Brossa de Barcelona

La poeta, en una funció de 32 vidres al Poble Espanyol de Barcelona. Foto: ARNAU BACH

D’economista a poeta; i de poeta a actriu... ni que sigui per un espectacle, aquests 32 vidres que presenta avui a les Fontetes, en la penúltima vetllada de la temporada de tardor de l’Escena Nacional. Aquest és el trànsit de Teresa Colom (la Seu d’Urgell, 1973) en l’últim decenni, des que va debutar al 2001 amb el poemari Com mesos de juny. Deu anys i tres llibres després, la poeta es va embarcar al gener en una aventura inèdita: guarnir els recitals lírics en què s’havia prodigat els últims temps –i amb èxit més que notable– amb una posada en escena més elaborada, un retoc subtil i minimal·lista, diu, que desterrés la fredor del faristol, el micròfon i el foli, amb l’objectiu d’oferir a l’oient/espectador un àpat més digerible. La idea va sorgir de la productora Zitzània i del director Pere Planella (Èric i l’exèrcit del Fènix), captivat per la seducció que –diuen els que l’han sentit– desplega la Colom rapsoda. El resultat és 32 vidres, estrenat al gener a la Pedrera, que al setembre va fer (mini)temporada al Poble Espanyol i que al març que ve torna en un escenari de privilegi, l’Espai Brossa de Barcelona.

Avui tenim el rar privilegi de tenir-la a casa, on –tot sigui dit–s’ha prodigat poquíssim. Colom es posa (temporalment) en la pell d’un personatge que marxa de casa per no tornar-hi mai més. Mentre va fent la maleta, desfilen davant seu moments, imatges, persones i sentiments, una col·lecció de vidres –tota una declaració de per on aniran els trets– que ella interpreta en forma de poema. N’hi ha mitja dotzena d’inèdits, però la majoria els ha seleccionat de l’últim poemari, On tot és vidre, i, en menor mesura, dels dos anteriors, La temperatura d’una llavis i Elegies del final conegut. L’adéu és l’excusa, la coartada que dóna peu al repertori de soledats, desenganys, esperances i –altra vegada–soledats que esquitxen el món poètic de Colom. Els que la coneguin en la faceta de rapsoda, aquí hi descobriran una Colom mai abans vista, davant del repte de la poesia en moviment. Atenció, però, perquè no es tracta d’un nou capítol d’aquella carregosa sèrie –Fulanet diu... Brossa, etc, etc– que es va posar de moda anys enrere. La diferència és que Colom diu els seus versos: no perd mai de vista que ella n’és l’autora i que per sobre de tot és poeta: «Des del primer moment vam tenir clar que m’havia de mantenir fidel als orígens dels poemes, al sentiment que tenia quan els vaig escriure. La posada en escena pot ajudar a fer més passadors els fragments més críptics. Però forçar l’aspecte teatral podia conduir a la impostura, a trair els textos. Per això és molt minimal·lista». ¿Insistirà Colom en la via escènica? «Amb 32 vidres he tastat un registre diferent. Però la meva ambició –si és que es pot dir així– no és ser actriu. Sóc i seré poeta». Amén.

Per a més informació consulti l'edició en paper.