Com cada estiu, i aquesta ja és la novena edició, el Festival de Música antiga dels Pirineus tornava a obrir les seves portes divendres passat. Poc abans del inici del concert, mentre a la Sala de plens de l’ajuntament es portaven a terme els formalismes que se li suposen a aquesta mena de esdeveniments – presentació, discursos de les autoritats, agraïments... – dos músics de la formació, Ensamble Flandriae-Pyrenai, es dirigien caminant tranquil·lament vers la Catedral de la Seu d’Urgell, on pocs moments després oferirien la seva actuació. 

Aquesta possibilitat de trobar-se amb els músics, pel carrer, com si d’un vianant més es tractés, és habitual durant el Femap, fet que permet establir una certa complicitat, basada en la proximitat envers els músics, que no acostuma a produir-se en un altra mena de festivals. Els organitzadors, per altra banda, també tenen a bé convidar formacions d’altres indrets essent l’escollida d’ enguany Flandes, permeten l’intercanvi d’idees i de músiques que d’una altra manera, potser no haurien arribat mai als Pirineus.   No cal apuntar que, el festival, també ofereix una oportunitat única de descobrir llocs interessants d’aquestes muntanyes, siguin indrets d’interès natural i monumental, triats expressament per a convertir-se en un al·licient més dels concerts. 

I no es pot oblidar que cada any, alguna de les formacions convidades, es cuida d’oferir obres que, tal i com em comentava un espectador poc abans del concert tot comparant un iceberg amb la música, no son gaire conegudes. Aquest improvisat comentarista feia esment d’aquestes immenses formacions de gel per fer-me adonar de que, amb tota probabilitat, de la immensitat d’obres musicals mai composades només una petita part –com passa amb els icebergs que només mostren el 10% del seu volum i la resta queda sota l’aigua– s’interpreten regularment. El festival permetria doncs accedir al públic pirinenc a aquesta part, poc o gens coneguda, del patrimoni musical tot centrant-se en el que els musicòlegs coneixen com a música antiga. Un tipus de música que, tal i com apuntava el director flamenc Philippe Herreweghe , « no es restaura si no que és crea».

Unes intencions que, sens dubte resumeixen els programa presentat pel Ensamble Flandrie-Pyreneai divendres, que com el seu nom indica, aplega músics flamencs i catalans. De fet, en el seu variat programa, també hi figuraven diversos compositors, poc coneguts –tret potser de Francesc Valls, que ja ha salpebrat amb les seves obres altres edicions del festival–, de ambdues nacionalitats. Però potser el més aplaudit de la nit fou el Concert op. 1 núm. 1. De Henricus-Jacobus De Croes que, tot sigui dit, podia recordat en alguns passatges a Vivaldi. I es que per molt que ens agradi descobrir la part oculta de l’iceberg, el públic sempre es trobarà més còmode amb la part visible, i per tant coneguda, del mateix.