Ho aviso d’entrada: quan de Pasqual Maragall es tracta jo sóc qualsevol cosa menys imparcial. I no tinc intenció de canviar. Com més passa el temps, més em reafirmo. Mirin, quan jo vaig néixer, Maragall ja era l’alcalde, el meu alcalde. De la meva infància a Barcelona, un dels records més antics que tinc –probablement el meu primer record col·lectiu, és a dir, polític– és la proclamació de la meva ciutat com a seu dels Jocs Olímpics de 1992. En un país massa sovint acostumat a estar en un racó d’Europa, una mica al marge dels esdeveniments feliços de la història, allò va ser un revulsiu impressionant. Però jo no ho recordo com a tal: jo ja sóc d’una generació que es va sentir, des del primer moment, protagonista del seu temps, que va créixer en la confiança que tot era possible si entre tots reuníem el talent i la perseverança necessaris. I això li ho devem a l’alcalde Maragall. Comprendran, doncs, que els seus records són també –en part– els meus i que, per tant, se’m fa inevitable sentir com a pròpia la seva lluita.

¿S’han preguntat mai per què la gent es separa cada cop més de la política? Doncs perquè no tenim a ningú que ens faci somiar. I ara, tot i estar retirat del que habitualment s’anomena política, Maragall és més polític que mai: No només perquè és capaç de seguir-nos il·lusionant, de fer-nos somiar altra vegada, sinó perquè ha sabut donar a una lluita individual una dimensió col·lectiva. Heus ací l’ideal de la política, massa sovint oblidat per aquells que només saben treure profit individual dels afers col·lectius.

En certa manera, el documental Bicicleta, cullera, poma és la culminació d’aquesta dimensió pública. Maragall ha sabut portar la seva vocació de servei públic fins a les darrers conseqüències –amb el desgast que això pot tenir per als que l’envolten. I ara bella cosa fóra que el secundéssim tots, amb talent i perseverança... i diners, aquells que en tinguin. L’empresa és titànica, però la causa és noble.

Per a més informació consulti l'edició en paper.