Els conflictes bèl·lics sempre són un drama. Es produeixen quan la resta de solucions per resoldre una divergència no arriba a bon port. És la darrera alternativa, o es produeix quan la visceralitat d’un dels bàndols o de tots s’imposa. Un dels que s’està allargant i que va començar el 2011 és el de Síria, provocant a més de morts, el trencament de famílies i la destrucció de pobles i ciutats, i que bona part de la població hagués de fugir del país. Molts dels refugiats es troben a Jordània, esperant que algun dia torni la pau i puguin tornar a les seves cases. O el que quedi d’elles.

Per poder aportar a la millora diària de les persones, per poc que sigui, el Comitè Nacional d’Andorra de l’Unicef va realitzar una visita a refugiats a principis d’any, portant 30 cadires de rodes a persones amb diversitat funcional. Encapçalava la delegació Albert Llovera, ambaixador de l’entitat. Es van encarregar de difondre in situ la iniciativa la periodista Anna Pifarré i el realitzador Xavi Fajardo, tots dos d’RTVA, i de les imatges que van extreure i les vivències viscudes, va sorgir el documental Za’atari Nous Camins, que dimecres vinent s’estrenarà als cinemes Illa Carlemany (20.00 hores). Són 40 minuts de filmació amb l’aparició d’una desena de testimonis, que viuen el dia a dia d’estar lluny de casa i preocupats pel conflicte que viu el seu país.

Pifarré i Fajardo mostren a través de testimonis la manera de viure als camps de refugiats

Za’atari és el camp de refugiats més gran del món. Hi viuen 78.000 persones –més que a Andorra–, però n’havia arribat a tenir 156.000. En 5 km2 hi ha un total de 24.000 cases prefabricades, 9 escoles, 27 centres comunitaris, dos hospitals i 9 centres d’atenció primària. Aquest va ser un dels indrets que van visitar per entregar les cadires, l’altre un assentament nòmada amb 25 famílies, totes unides per consanguinitat, que també suposa un problema amb el pas de les generacions. Com el cas de la Yasmin, de nou anys, que pateix una paràlisi cerebral. Aquesta jove va rebre una de les cadires adaptades, suposant un canvi per a la seva vida, ja que fins llavors «l’havien d’agafar a coll o es quedava asseguda, sense moure’s, en algun lloc perquè no pot caminar», indicava Pifarré, directora del documental.

A Za’atari hi ha el Sami, un noi que «jugant amb els seus cosins, va esclatar una bomba i van morir tots menys ell», assenyala Fajardo, però li van quedar unes seqüeles per a tota la vida. Va perdre les cames i porta unes pròtesis. Amb la cadira, «ara té la possibilitat de tornar a ser autònom, de poder desplaçar-se sol i jugar a bàsquet, que és el que més li agrada». I no para. «És un noi molt actiu», remarca Pifarré. Llovera no només es va encarregar d’entregar les cadires, sinó que va encarregar-se d’adaptar-les per a les lesions concretes de qui les havia de rebre. A més, Unicef portarà a terme un seguiment perquè quan el nen o la nena que en tingui una creixi i ja no li vagi bé perquè se li queda petita, es pugui entregar a un altre infant a qui li vagi a mida.

Treball de les ONG’s

Molts dels refugiats viuen integrats a Jordània, en pobles i ciutats, com a la capital Amman. Però molts encara es troben als campaments. La guerra a Síria va iniciar-se el 2011 i un any després es va començar a aixecar el camp de Za’atari, acollint el major nombre de persones. Hi treballen un bon grapat d’ONG’s, que s’encarreguen que tot rutlli per a que puguin viure dignament. «Tenen els serveis bàsics coberts, cada ONG s’encarrega d’un servei», indica Fajardo, mentre que Pifarré subratlla que «quan arribes allà te n’adones que hi ha una coordinació brutal entre ONG’s, intenten no duplicar serveis. Hi ha una bona infraestructura i dintre del que cap la gent hi està bé».

L’obra és una mostra que petites accions poden canviar la vida de les persones

Unicef és una de les entitats que hi és present i el comitè andorrà hi va voler participar. Van fer la seva aportació, per poca que sigui. Amb aquest documental tracten de «conscienciar a la gent. Unicef Andorra es veu com una cosa molt petita, però és un exemple concret, perquè són 30 cadires que a la gent li canvia la vida», remarca Fajardo, i serveix a més per treballar amb la inclusió dels discapacitats, que en certs països és una àrea que no està desenvolupada. Tota aportació és bona. Llovera, amb la seva manera de ser habitual, «va interactuar molt amb la gent», assenyala Pifarré, i «tothom es mostrava molt agraït».

Por a tornar a Síria

La guerra continua a Síria. S’hi han viscut molts capítols, però la seva fi no té data definida. Ni sembla propera. Els refugiats, estiguin en camps, assentaments o en el medi urbà, esperen que acabi, tractant d’imaginar-se el dia que tornaran, i com s’ho trobaran. Les pèrdues humanes no paren de créixer i pobles i ciutats han estat arrasats. Parlar del conflicte no sempre és fàcil. Hi ha gent que té por a represàlies quan torni per haver dit el que pensa. Fajardo explica que «venen de situacions impactants i parlar del tema costa. Hi ha gent que no vol parlar-ne». El sentiment comú és el de fer el camí a la inversa i anar de nou al seu país. I fer-ho com més aviat millor. Això sí, quan sigui segur fer-ho: «Volen tornar quan les coses estiguin millor». Avui dia, com comenta Pifarré, «hi ha por a tornar», i per a molts treure aquesta qüestió els fa mal perquè «són gent que està afectada» pel que han hagut de viure. El somni que tenen és ser de nou a Síria, un país que va ser esplendorós en el passat, però que actualment es troba en gran part en runes després de molts anys de guerra. Els que van marxar volen tornar per «ajudar a reconstruir el país».