Casamajor, amb el seu fill a la ficció, l'actor francés Colomer. Foto: EL PERIÒDIC

Feia moltes llunes, moltíssimes, que una pel·lícula de Roger Casamajor (la Seu d’Urgell, 1976) no s’estrenava en una sala comercial del país. I no deixa de tenir mèrit, amb una filmografia tan considerable com la que comença a acumular el nostre actor. Però els meus cines i jo som així, senyora, i no sembla que hi hagi res a fer-hi. En qualsevol cas, els Modern trenquen avui aquesta ratxa amb Pa negre, l’aclamada adaptació de tres relats d’Emili Teixidor que firma el mallorquí Agustí Villaronga. Casamajor torna a la postguerra espanyola en aquesta història de perdedors que va merèixer la Concha de Plata a la millor actriu –Nora Navas, la seva esposa en la ficció– a l’últim festival de Sant Sebastià. Per cert, l’actor assistirà a la sessió nocturna del 19 de novembre.

–El seu personatge, Ferriol, ¿és bo o dolent?

–En el cine de Villaronga no existeix el blanc i el negre. Els personatges són plens de matissos, com la vida. ¿Vostè, és bo o dolent?

–Encara no ho tinc gaire clar, però és que jo no sóc sospitós d’haver mort ningú...

–Aquí no hi ha personatges d’una peça. La idea de Villaronga –i la de Teixidor, crec–és que ser d’una manera o d’una altra depèn al final més del moment i de les circumstàncies que no pas d’una pulsió interna.

–¿És Pa negre una altra pel·lícula sobre la postguerra espanyola?

–Pa negre ens parla de la devastació moral i física que deixa en els supervivents. En tots: els d’un bàndols i els de l’altre.

–Vaja, que no ens hi toparem el franquista pèrfid i el republicà idealista habitual en la majoria de produccions sobre la guerra civil.

–Els protagonistes viuen en un nucli rural on els conflictes no tenen motius estrictament polítics sinó personals, familiars, gairebé ancestrals. Ser de dretes o d’esquerres es tradueix en una cosa tan simple com tenir (o no) la paella pel mànec. I això depèn exclusivament del moment: els que avui manen despòticament, ahir havien d’obeir i callar. I al revés.

–Com a espectador, ¿no n’està tip, de pel·lícules sobre la guerra civil?

–Començo a estar tip del maniqueisme, d’aquests bons boníssims i aquests dolents dolentíssims. Dubto molt que les coses fossin tan simples. Em sembla molt bé, necessari, que se’n parli, no ens en podem oblidar. Però em molesta aquest punt de vista tan simplista i tòpic. D’altra banda, és cert que la guerra civil és un tema recurrent en la ficció espanyola. Però ho veig com l’equivalent al western.

–Un dels pitjors defectes de les pel·lícules catalanes és la dicció dels actors. ¿Parlen els protagonistes de Pa negre amb el deix xava característic de TV3?

–En absolut. Hi ha hagut un treball de dicció molt important per acostar-nos a l’accent d’Osona, que és on està ambientada la història. De fet, els nens són tots de la comarca. I al director sempre li ha preocupat aquest punt: a El mar, que passa a Mallorca, vam acabar parlant mallorquí.

–¿I no li sembla una contradicció que pel·lícules amb un esforç de producció enorme –pensem en Serrallonga– descuidin precisament la dicció?

–És un defecte més propi de la televisió que no pas del cine. Potser per una qüestió de temps, les consabudes presses del rodatge. I he de dir que d’això ens n’adonem sobretot els que som de comarques. Des de Barcelona no hi donen cap importància.

Per a més informació consulti l'edició en paper.