Que a un li retin homenatge quan encara ho pot viure i veure, deu ser una de les coses més agraïdes que hi ha. Potser per això, dijous al vespre, l’emoció va envair un home que als 88 anys encara viu amb el pinzell a la mà: Francesc Galobardes. L’auditori del Palau de Gel va ser l’escenari d’un reconeixement merescut per a una figura artística del país que arreu on ha anat, ha intentat que el nom d’Andorra fos conegut també des del vessant cultural. De fet, ja ho va fer en la seva primera exposició a Brussel·les, on diverses vegades ha explicat que es volia demostrar que al Principat hi havia «molt més que contraban».

Més enllà de les anècdotes i batalletes personals, amics i familiars es van donar cita per reconèixer una carrera de més de 50 anys on els paisatges d’Andorra han tingut ple protagonisme. L’esdeveniment també va servir per inaugurar l’exposició Canillo, els ulls del paisatge andorrà, una mostra d’obres de l’artista a la sala polivalent on Canillo i els seus entorns són el tema dominant. L’exposició es podrà visitar fins al 2 de juny en horari de tarda al Palau de Gel.

«Que et facin això quan encara estàs viu, és un luxe», van explicar des del comú canillenc que assegurava el pintor, potser aclaparat per tot plegat. I és que la seva rellevància també es va poder palpar amb alguns dels assistents: el flamant cap de Govern, Xavier Espot, i el copríncep episcopal, Joan-Enric Vives.

Museu

L’altra sorpresa del vespre va ser l’anunci per part del cònsol major de Canillo, Josep Mandicó, que la parròquia ha decidit crear el museu Francesc Galobardes. Així, aprofitant les obres que s’estan duent a terme amb motiu de la remodelació de l’edifici del Telecabina, s’hi adequarà un espai destinat a museu, que recollirà una representació de tota l’obra del pintor i es preveu que les col·leccions vagin canviant.

«El pare està molt content perquè tot va anar molt bé i com que als 88 anys diu que ja estat tot fet, doncs poder-ho veure va ser una alegria», reconeixia la seva filla, Rosa Galobardes. Com no podia ser d’una altra manera, si hi ha una fita que li fa especial il·lusió és la del museu. «Fa molts anys, ja havia insistit molt al Govern però no va poder ser. Ens posaven unes exigències inassumibles, però ara el comú ens ho ha posat tot molt fàcil, els ha cedit una obra i s’estan implicant moltíssim», va reconèixer.

La família també està encantada amb l’homenatge i el museu. «A més, espero que pugui ser un espai que també puguin visitar els escolars del país per aprendre sobre la pintura i sobre un artista del país», va augurar. Una oportunitat per conèixer, davant la seva obra, el pintor que ha representat com ningú la neu, amb tots els seus matisos, amb una passada ràpida amb l’espàtula que ha deixat bocabadats a molts.

Pintar cada dia

I un cop passat un dia especial, com no podia ser d’una altra manera, tocava tornar a la rutina. Un dia a dia on la pintura continua sent present. «Viu a la residència, però cada dia surt per anar a l’estudi i pintar alguna cosa», detalla la filla de Galobardes. Aquell home que va arribar al Principat provinent de Riudaura, Girona, a cavall d’una moto i amb la seva dona al costat i que un bon dia va deixar el banc per la pintura.