Amb l’església hem topat. Frase molt significativa que a Andorra té especial rellevància per assumptes de Coprincipat. Hi ha una sèrie de temes que s’estan començant a tocar. Uns en fan bandera, altres en parlen amb la boca petita, i d’altres preferirien que no s’hagués de dialogar ara. Aquell conegut «això no toca». Un dels assumptes delicats és l’avortament, sobretot per la connotació en referència al Coprincipat, amb visions de tot tipus, des de les catastrofistes, a les que no passa absolutament res.

El debat sobre el model institucional començava fluix, fins que va arribar una petita classe d’història de Vicenç Alay, passant pels Pareatges, el Consell de la Terra fins el sufragi universal. Als allí presents els va preguntar que els preocupa del Coprincipat, i aquí va iniciar-se el veritable debat. Íngrid Ruiz, molt directa i clara en les seves paraules, encetava el tema de l’avortament. Un afer en el qual espera que «ni es contamini a la gent ni s’expliquin contes». O sigui, que es digui tal com és, sigui una història amb final feliç o acabi sent terrorífica. I a partir d’aquí va establir-se un partit de tennis amb Eva López, cadascuna amb els seus arguments, amb la pilota anant a tota velocitat per atacar els punts febles de la rival. Res de tornar els cops només per mantenir-se a la pista. El partit va durar fins al final del debat.

Una a l’altra es negaven les afirmacions, que si és delicte, que si s’està induint a cometre’l, que si s’ha de tenir lliure elecció... Els números de les lleis anaven apareixent i fins i tot van arribar a discutir que s’estudiava a primer de carrera, i què a quart. Ni en això es posaven d’acord. De seguida cadascú a la sala es va posicionar. Els que sí, els que no i els que ja ho veurem, com Francesca Mora, que era la que menys parlava, però al final va prendre embranzida i va avançar a tothom. Com la història de la tortuga i el conill. Tal com va admetre és de les que els agrada explicar les coses de mica en mica, però al final va ser la primera a acabar amb el temps que tenia per realitzar les intervencions.

Marcar el ritme

El debat el dirigia un presentador, però qui va prendre el relleu per introduir les temàtiques va ser Raquel Fernández. Quan canviava de tema, els altres també ho feien. I així van aparèixer les propostes de canvi de la llei electoral. Va fer servir el xiulet i van començar a sortir les propostes entre els allí presents, des de les llistes obertes, a un sistema igualitari entre les nacionals i les territorials, a treure  aquestes últimes. O qui vol que segueixi el sistema actual. Després va ser el torn d’altres temes que no suposen tan sacres com el primer, passant per les parades del Consell Superior de la Justícia, la funció pública i la doble nacionalitat.

Parlant de parades, ho enllaço amb el transport públic. Perquè López va utilitzar la tàctica d’aquell ciutadà espanyol que en un programa de televisió li va preguntar al president del Govern de l’època, José Luís Rodríguez Zapatero, el preu d’un cafè. La qüestió servia per fer evident que els polítics d’altes esferes no coneixen els preus de la vida de la majoria de la gent. En aquella ocasió el president va errar de molt. López li va preguntar a Bonell pel preu del bitllet de bus de la capital al Pas de la Casa, per veure si l’enganxava. La subsíndica li va saber dir, per origen, fins a Soldeu. La pregunta va ser populista, com el que no li va voler dir Alay a Víctor Naudi en l’enfrontament que van tenir per veure qui feia més polítiques d’esquerres. «No li diré populista com a home d’esquerres perquè és el que diu un de dretes», li va deixar anar.

Apareixen els claveres

Va ser en el tram final quan Bonell va posar en dubte l’aparició de la nova moneda que proposa UPA, només per utilitzar-se en territori nacional, i que conviuria amb l’euro. Aquesta va ser la primera bomba d’aquesta campanya. L‘anunci, d’Alfons Clavera, per aquest motiu el nom de la divisa. Tot just era el segon dia de la cursa electoral quan va sorprendre a tots els presents al primer debat entre candidats. Doncs bé, davant l’afirmació de Bonell, Fernández va afirmar que «potser som molt visionaris», però té clar que la moneda «la veuran». Amb tant consens de què tothom en fa gala, si acaben guanyant hauran d’arribar a un acord amb la resta de formacions per anomenar-la.