Abans d’analitzar el debat, una petita –gran– observació que res te a veure amb l’economia: vuit homes al plató d’RTVA, presentador inclòs. De fet, el mateix Àlex Lliteras va alertar de l’escenari –casual– i va prometre que aquesta nit cinc dels set candidats que parlaran sobre el model institucional seran dones. Però pel que fa al debat d’ahir, la definició tècnica de model econòmic ja admet que, en general, es tracta d’una representació ideal o simplificada que ajuda a entendre un sistema real molt més complex. I així, simple, va ser la segona trobada entre els diferents membres de les formacions que aquest diumenge concorreran a la circumscripció nacional. El cert és que no van ser necessaris gaires coneixements d’economia i qualsevol que hagi seguit mínimament aquesta campanya electoral podia suposar per a quin camí aniria cada candidat.

Rafael Gaytan, d’Andorra Sobirana, va donar el tret de sortida i com no podia ser d’altra manera va apel·lar a l’acord d’associació a l’hora d’afirmar com aquest afectarà l’economia andorrana. Des de Progressistes-SDP, Delfí Roca va assegurar que el model econòmic actual està esgotat i que per tal de revertir la situació cal «treballar plegats i institucionalitzar el diàleg». I és que, com ell mateix va dir, aquesta és precisament la feina dels polítics. Així també ho devia creure Joan Carles Camp, de terceravia, quan va entonar el mea culpa i va reconèixer que ells, els polítics, han estat «legislant a batzegades» sense objectius definits i «jugant-nos el futur del país». 

Carles Enseñat, membre de DA, ja donava per suposat que tots anirien contra seva i va apostar per rebatre els arguments dels seus rivals amb xifres exactes i preparades que demostressin la bona gestió del Govern sortint. Va dir tantes xifres que, francament, és impossible recordar-ne ni una. El liberal Ferran Costa, qui clarament era el que se sentia més còmode i va fer gala del seu do d’oratòria i d’experiència com a conseller general, va retreure a Enseñat que recordi constantament que quan Demòcrates va arribar a l’Executiu es van trobar amb un «món apocalíptic» i ara n’han deixat un de «flors i violes». Més endavant va demanar als espectadors acudir a l’hemeroteca per jutjar per si mateixos i va recordar tots els projectes promesos i fallits de la formació taronja.

Molt més concret va ser Manel Ugart, número tres d’Units pel Progrés d’Andorra (UPA), que va anar directe al gra detallant la seva proposta de la creació de dues zones franques frontereres destinades la industrialització i a l’exportació de béns. 

Per últim, el socialdemòcrata Jordi Font, molt ben acompanyat d’un gràfic visual que aprofitava per mostrar a cada ocasió, va etzibar que l’economia és una eina que ha de servir per «tirar endavant el país, per crear una societat diversa amb gents amb diferents interessos i per deixar de dependre dels nostres veïns». 

A partir d’aquí, la tensió va anar pujant per moments i mentre uns semblava que el debat no anava amb ells i només parlaven sobre allò que duien preparat, Enseñat i Costa entraven en un constant estira i arronsa, en el qual també entrava –o Enseñat ficava– a Font per criticar la desastrosa situació del Govern abans que DA agafés les regnes el 2015 o es remuntava a fets del 2005 per jugar al i tu més, que en aquest cas més aviat seria i tu menys.

Futur i comunicació

Fins i tot Roca va demanar «pau» i deixar de «mirar pel retrovisor» per centrar-se en el futur. Un futur que passa per les generacions de joves andorrans i andorranes que una vegada acabada la secundària marxen a l’estranger perquè l’educació d’aquí «no dona per entendre de què va la vida». En aquest sentit, Enseñat va assegurar que l’emprenedoria és un cavall de batalla de Demòcrates i va proposar la creació d’una «xarxa de talent que viu a l’estranger però amb ofertes de feina aquí». Per contra, Gaytan va recordar que AS aposta per l’atracció d’estrangers amb alt poder adquisitiu i capacitat d’inversió.

I en aquest moment el tema estrella de l’economia andorrana –i dels darrers anys en general– va arribar sol: la construcció o no d’un heliport i/o aeroport. Tot va començar quan Camp va afirmar que quan «tinguem inversió estrangera, per una qüestió de sobirania, Andorra haurà de tenir sí o sí» una infraestructura aèria. Roca va discrepar i va demanar que «abans de tornar a gastar diners, utilitzem l’aeroport de la Seu» i «pensem a millorar les carreteres», al que Camp va replicar que la instal·lació urgellenca «fa 40 anys que existeix i no vola» i, per tant, «potser l’haurem de fer nosaltres». Ugart va explicar per primera vegada que UPA també és partidària d’aquesta construcció.

De l’aeroport es va passar als autònoms, als pisos, als projectes fallits de DA, als impostos i a molts i tu menys altra vegada. El pacificador Roca va aportar el sentit comú recordant que «la situació andorrana ja parla per ella mateixa i que no cal més sang».