• "La pluja va diluir el formigó de dalt i aquest va començar a caure amb més força"
• "La gent cridava, ens estava mirant als ulls i ens demanava ajuda, que els traièssim, que s'anaven a morir. No podiem deixarlos"

CLARA GARNICA
CANILLO

Ha passat un any. Però les imatges, les vivències, no s’esborren de la memòria. Ni ho faran. Ho assegura Juanjo Barrio, sotsoficial de la caserna de Bombers de Canillo i responsable de la secció sanitària. Fa 365 dies, a les 11 hores, va rebre una trucada. I el que va començar com un dia de feina habitual va acabar, després de llargues hores, en l’actuació més traumàtica de la seva vida.

–¿On era i com va començar la jornada el 7 de novembre del 2009?
–Estava de guàrdia a Andorra la Vella i ens van trucar perquè hi havia un incident al túnel de la Massana. Només pujar vam veure una escena bastant bèstia. Quan vam arribar ja hi eren els Bombers del sector de la Massana. Hi havia una primera víctima ferida a l’exterior atesa per una ambulància privada.

–¿Un cop vau arribar, vau iniciar algun procediment organitzatiu?
–Sí, amb els agents de la Massana ens vam dividir les zones d’actuació. Nosaltres ens vam quedar al sector de dalt on la situació era molt impactant, se sentien crits d’auxili per tot arreu. Seguidament vam canviar i vam anar a la zona de baix, que estava plena de ciment i de formigó, una situació que dificultava molt l’accés als ferratges. Hi havia dues víctimes, estaven a la superfície però envoltades de runes i ferro. Va ser llavors quan vam establir les maniobres per rescatar aquestes persones. També hi havia una tercera víctima, però aquesta estava més enfonsada. El meu company es va quedar amb les dues víctimes de fora i jo vaig intentar acostar-me a aquesta tercera. Només veure la situació ja vaig pensar que seria impossible treure’l d’allà: estava extremadament atrapat.

–¿Vau poder treure les dues víctimes més accessibles?
–Sí, posteriorment. Vam tardar aproximadament  uns vint minuts per persona, perquè calia treure primer els ferros que els cobrien. També vam ajudar a treure dues víctimes que hi havia a la zona de dalt. Un cop enllesit, vam tornar amb la víctima que estava més a l’interior.

–¿Seguíeu sent només Bombers?
–No, de seguida va començar a venir la Policia, també el SUM. Vam decidir acordonar la zona perquè hi havia bastant de risc. En els primers moments no saps com respondrà l’estructura, si tornarà a caure. No és fins al cap de les hores, en què veus que ja no es mou, quan la gent comença a agafar més confiança.

–¿Va témer per la seva seguretat?
–Sí, absolutament. Als primers minuts teníem la sensació que l’estructura s’anava a caure.  A més, no parava de caure formigó de dalt, ciment, pedres, que repercutien als nostres cascs. I a sobre va començar a ploure. La pluja va diluir el formigó de dalt i aquest va començar a caure amb més força. Va haver-hi alguns moments que estàvem acollonits.

–¿I què es fa en aquesta situació, pares o entres igualment?
–La gent estava cridant, ens estava mirant als ulls i ens demanava ajuda. Ens repetien una i altra vegada «sácame de aquí que me voy a morir». No podíem estar fora, tot i el perill que suposava. Forma part de la nostra feina. I més quan ja hem establert primers contactes amb les víctimes. Ens anàvem tornant i també vam iniciar un recompte des de fora per tenir controlada la gent que entrava i sortia. D’aquesta manera, si l’estructura s’acabava d’enfonsar, sabíem exactament quantes persones hi hauria atrapades.

–¿Pel que fa a aquesta persona més atrapada, confiàveu treure-la viva?
–Jo personalment, només veure’l, tenia clar que seria molt dificultós. Estava atrapat fins al coll. Només es veia l’espatlla i la cara. La resta del cos estava aixafat per la ferralla. Havíem de tallar a centímetres del seu cos.

–¿En aquests casos, què és més important, suport mèdic o psicològic?
–Els dos aspectes són importants i indispensables. Les lesions s’han de poder tractar per poder garantir que  mentalment l’home pugui aguantar el temps que sigui necessari. No serveix de res la nostra tasca si no hi ha garanties mèdiques.

–Però el suport mèdic no corre els mateixos riscs que vosaltres.
–No. La nostra feina suposa un risc i l’hem d’assumir. Però no és el cas dels metges. La seva feina no és jugar-se la vida. Per això vam ubicar-los a la zona segura. També he de dir, però, que en cap moment els vam privar que entressin: Els vam explicar que la zona era inestable i que no hi havia garanties que aguantaria l’estructura. Jo els vaig dir: «si voleu us acompanyo i ateneu vosaltres a les víctimes». I van ser ells els què van decidir no entrar.

–¿No tenen cap obligació?
–No, als nostres protocols d’actuació conjunta està definit que no entraran en zona perillosa fins que aquesta no passi a ser segura. Fins llavors, o som nosaltres els què hem d’extreure la víctima perquè pugui ser atesa en espai segur, o són els metges els que han de prendre la iniciativa.

–¿Llavors, com va efectuar-se la connexió entre la víctima i el metge?
–Jo vaig ser l’infermer que va estar a càrrec d’ell totes les hores, però amb torns. Vaig fer de relleu entre la víctima i el SUM. El metge em donava unes ordres mèdiques i jo entrava a dins. Li vaig posar una via, tal i com em van demanar, li vaig donar un analgèsic perquè no patís, o almenys perquè estigués més insensible al dolor. Recordo que a més, vam instal·lar un tub d’aire calent per mantenir la víctima a una temperatura adequada. També vam posar oxigen amb aire calent. No podem dir que no vam fer coses, però sempre a partir d’aquesta figura de relleu entre el metge i el pacient.

–¿Quanta gent es va implicar en tota l’operació de rescat dels atrapats?
–En total érem 40 Bombers. Més tard es van incorporar el grup d’enderrocs. Considero que des del primer moment hi va haver una resposta massiva per part del cos. Jo vaig començar a les 11 del matí i vaig sortir cap a la 1 de la nit, després d’extreure l’última víctima amb vida.

–¿Quin va ser el procediment d’actuació en aquest darrer cas?
–L’espai més pròxim a aquesta tercera persona era molt petit. Només hi cabien dues persones. Fèiem torns de 15 minuts, ens motivàvem mútuament. Van ser moltes hores. També hi havia el problema del llenguatge, perquè l’home parlava portuguès.

–¿Com valora la tasca feta?. ¿S’hagués pogut fer més?
–Sempre es poden millorar coses però es van seguir els procediments habituals. Està clar que en qualsevol catàstrofe la situació et supera una mica, però jo considero que vam actuar bé. Es va utilitzar tot el material de les casernes. És veritat que actualment hi ha eines més sofisticades que haguessin permès accelerar els treballs, però no les teníem. Amb tot, jo crec que la nostra actuació va ser molt positiva. Però a vegades en situacions com aquesta no es poden fer miracles.

–¿És l’accident més espectacular en el què ha hagut d’actuar?
–Sí, sense dubte. Per les dimensions, pel nombre de ferits i per l’estranyesa de l’estructura. És molt moderna i em va sorprendre veure tant i tant de ferro, de tot tipus. Cadascun s’havia de tallar d’una manera determinada.

–¿Li ha afectat aquesta vivència en la seva tasca posterior?
–Sí. Se’m va quedar gravat el record, i això ja ho tinc per sempre. El xoc més important va ser al retirar l’última víctima. Després de tantes hores i esforç ens van comunicar que havia tingut una parada cardíaca a l’ambulància. Ens va enfonsar a tots els que estàvem allà. S’havia establert un lligam important amb ell. El saber que havia mort al vehicle ens va destrossar.

–¿Vau rebre ajuda psicològica?
–Sí, el nostre psicòleg va fer una sessió amb la gent implicada en el rescat. Vam estar també amb psicòlegs espanyols experts en aquesta tipologia de sinistres.

–¿Com va reaccionar quan, mig any després, es produeix un accident a la mateixa zona?
–Aquell dia també estava de guàrdia. Sincerament em va estranyar molt perquè pensava que els pèrits ja havien validat l’estructura i havien donat per bona la zona. El primer que vam fer va ser demanar si hi havia ferits. Al saber que no ens vam quedar més tranquils. Però sorpresos d’aquest pont una mica maleït.

–¿Heu tingut contacte amb els familiars de les víctimes?
–No. Vam voler anar a l’hospital a veure la gent, però tot es va quedar aquí. No teníem els ànims com per anar a veure més persones. Però sí que sé que hi ha hagut algun contacte no directe, en forma de missatge o de carta.

–¿Un any després, què queda d’aquella vivència?
–Et demanes constantment si hauries pogut fer alguna cosa més, i què hagués passat si finalment l’home hagués sortit viu de l’accident. I també tinc molt present el record del dia posterior. Perquè després d’alliberar els vius calia treure les persones sense vida. Ens van cridar l’endemà i va ser una imatge horrorosa. Cada cos que trèiem estava pitjor que l’anterior. Recordo un cos enterrat al formigó. El formigó estava dur i havíem de picar amb un martell i un punxó per extreure’l. Un altre estava completament doblegat en dues parts. Crec que aquell accident ens ha de servir com a experiència en el futur. Sempre que entre nosaltres parlem del tema, se’ns posen els ulls vidriosos. Però cap de nosaltres ho oblidarem. Ens ha fet una mica més forts de cara a properes intervencions.

–¿Un any després, tornaria a arriscar la seva vida?
–Sí. És la nostra feina. Ho tenim assumit. Treballem per limitar els riscs, però som conscients que mai hi haurà un risc zero.