No es tractava de la batllia, ni de cap judici, sinó d’un plató de televisió. Bé, de fet, a l’hora d’emetre el vot, l’elector sí que jutja en part als polítics. Els candidats d’Andorra la Vella van desenvolupar un debat amb força alts i baixos, només animat en certs moments. Enric Tarrado i Joaquim Miró, com dos cantants melòdics van controlar l’escena, però amb un ritme que no era precisament de heavy metal. Si hagués estat un judici, dels calentets, el batlle hauria hagut de posar ordre a la sala. I això és el que hi va haver en excés, ordre.

Només va haver-hi algun instant  de show. El candidat de DA va tenir un moment d’indignació. «Poden anar tallant?», preguntava. Les intervencions de Miró el van fer sortir de polleguera, ja que no li deixava exposar el seu ideari. Els arguments d’aquests, els altres i els de més enllà es van trobar faltar durant l’hora i mitja de debat. Es van dedicar massa a llegir el programa. A més van treure a la palestra assumptes fàcils per provar de desprestigiar al rival. Àngel Dalmau assegurant que els liberals voten socialdemòcrata per l’acord de les dues formacions a les territorials, mentre que Tarrado assegurava que era «un berenar de negres», una frase feta políticament incorrecta a dia d’avui, però que busca emfatitzar que tot plegat és un desgavell, amb una unió entre partits que l’únic que busca és anar en contra de DA.

De sortida havia començat Tarrado, anant-se cap a la protohistòria. Bé, potser no fa tant de temps, però es va dedicar a mirar al passat, i criticar el Govern de Jaume Bartumeu, d’aquesta manera es carregava dos ocells d’un tir. El PS i Progressistes-SDP. Pere López, que ara lidera els socialdemòcrates, també apareixia. Aquest va ser un debat amb ben poc suc. I això que eren quatre els que saltaven a escena. D’interessant, poca cosa. El tema de l’avortament, però, va tocar fibres. Tots hi estaven d’acord, però amb matisos. Tarrado no es va voler mullar massa, assegurant que la resta «feu política de l’avortament», així d’aquesta manera esquivava el tema tot el que podia. La millor defensa, és un bon atac. I pim pam, passem de tema.

També ho va acabar ràpidament Emi Matarrodona, perquè si aquest aspecte posa en perill el Coprincipat «ens posem seriosos», per tant, «deixem-ho aquí». I li van fer cas de veritat. Es va acabar l’assumpte d’una tacada. Devia ser perquè va ser el més contundent que va dir en tot el debat, ja que en la resta d’intervencions es va dedicar a ser molt concisa, això sí, llegint. També va fer-ho Dalmau, que estava especialment preocupat del cronòmetre. El temps és or diuen i cal aprofitar-lo. Com el conill blanc d’Alícia al País de les Meravelles, estava sempre pendent del rellotge.