Són nombrosos els jocs de taula on poden jugar vàries persones. Molts d’ells ho són per a quatre, com els participants al debat parroquial d’Encamp. Però el que podria haver estat una partida de Monopoly o parxís, es va acabar convertint únicament en un joc de dos, perquè Olga Martínez i Aaron Comella es van esborrar de seguida. No tenien la intenció de competir amb Jordi Torres i David Rios, que es troben en una altra categoria a l’hora de desenvolupar l’art de l’oratòria.

L’experiència és un grau, i es va notar. Martínez i Comella van defensar els seus respectius programes, llegint-los en tot moment sense donar peu a improvisar seguint el fil argumental del debat. Fins i tot no van arribar a utilitzar tot el temps de què gaudien en cada bloc temàtic per donar a conèixer el projecte que exposen en aquestes eleccions. La moderadora els hi recordava, però no van aprofitar-ho. No se sortien del guió que portaven preparat. No entrarien en el joc. Fins i tot Comella jugava més durant les seves intervencions amb el bolígraf que portava a la mà que amb els contrincants que tenia al costat.

Per contra, hi havia dos que sí que tenien ganes de moure les seves peces. Com si fos l’Stratego o els escacs, però en aquest ocasió no hi havia ni generals, ni coronels, ni reis, ni alfils. Torres sí (el candidat de DA), i ministres també. Rios es va referir en repetides ocasions així al seu rival, subratllant el seu càrrec a la darrera legislatura. Aquests són jocs que es basen en l’estratègia i aquesta era la seva, per posar èmfasi en assenyalar-lo quan posa sobre la taula tot el que considera que el Govern no ha fet bé els últims anys.

Tots dos tenien ganes de jugar, mentre que els altres s’ho miraven esperant el seu torn. No només van participar en jocs d’estratègia, sinó també en els de xifres. Les matemàtiques també van fer acte de presència. I sense arribar a una entesa en els números. Ni en el salari mínim ni en els milions que han reportat l’obertura econòmica. Rios es mostrava més bel·ligerant, mentre que Torres les entomava i tractava de defensar-se en totes les al·lusions que rebia.

El Pas de la Casa va ser un altre cavall de batalla. Torres emfatitzava les actuacions d’embelliment i serveis que s’havien realitzat, mentre que el seu oponent li llegia la llista de tot el que requeria la població i que no cobria les necessitats. La partida va ser en tot moment a quatre mans, una llàstima tenint en compte que havia de ser a vuit. Així ho marcava el full d’instruccions i la gràcia és seguir les normes, que per alguna cosa es troben ben determinades. Perquè tots estaven en la franja d’edat entre els zero i 99 anys, com posa a l’exterior de la capsa, i comptaven amb el mateix dret de participació.