El cantautor solsonenc actua aquesta nit al Centre de Congressos de la capital. Feia set temporades que no trepitjava terra andorrana Foto: TXELL MAS

Feia set temporades que no trepitjava terra andorrana. Aleshores va comparèixer al desaparegut cicle Acústic, a Sant Julià, i com a gran esperança blanca de la cançó en català. Ara torna al Centre de Congressos de la capital i convertit en una estupenda realitat: és Roger Mas (Solsona, 1975), l’au més rara dels escenaris catalans –amb el permís d’Albert Pla. Per a la vetllada d’avui proposa un còctel on Verdaguer, la Patum i els temes de l’últim disc, A la casa d’enlloc, precipiten en una proposta musical personalíssima, radical, estranyament lírica. Un marcià, en definitiva, en l’adotzenat panorama de la cançó en català, que ha concitat la rara unanimitat de crítica i públic, i que se’ns presenta ara en el format elèctric de les grans ocasions, i sota la tutela àuria de Sisa i Pau Riba, els seus dos tiets putatius. Llarga vida a Roger Mas.

–Comencem pel començament: ¿quin Roger Mas escoltarem avui: el tel·lúric, el cantautor, el marcià?

–Faré unes quantes cançons d’A la casa d’enlloc, però com que és la primera vegada que vinc a Andorra amb tota la banda m’he decidit pel format més elèctric, més rocker –amb fiscorns, violí, piano, percussió, guitarra i baix– de Les cançons tel·lúriques, el disc anterior. Vaja, que el repertori inclourà temes dels dos últims discos i alguna pinzellada dels anteriors.

–Les cançons tel·lúriques eren una proposta quasi experimental. ¿N’hem de tenir por?

–Me les vaig plantejar com un homenatge a la tradició: hi musico lletres de Verdaguer i hi recreo músiques de la festa major de Solsona i de la Patum de Berga. En canvi, les cançons d’A la casa d’enlloc tenen totes lletra i música pròpies, torno a la cançó d’autor de tall més clàssic que beu del pop-rock americà, l’herència que vaig mamar de jovenet a través de Pau Riba i de Sisa.

–L’èxit contra tot pronòstic de Les cançons tel·lúriques, ¿prova que sovint es menysté la capacitat del públic per anar una mica més enllà dels camins més transitats?

–Val a dir que el projecte inicial era força més integrista. Mentre l’anava treballant li vaig llimar les arestes més punxegudes. Al final, les cançons amb lletra de Verdaguer són cançons pop. I potser vam passar inicialment per alt un altre factor: en ser un homenatge explícit a la tradició i a mossèn Cinto, la gent va respondre amb entusiasme. Resulta que els catalans ens estimem la nostra llengua i els nostres poetes.

–N’hi ha que el veneren, i n’hi ha a qui Verdaguer els sonarà a pleistocènic. Tregui’ls d’aquest error.

–Verdaguer és un poeta col·lossal. Per a mi, un dels grans escriptors de la literatura universal. És impossible que cap part de la seva obra que no t’acabi enganxant. Hem de superar el prejudici que identifica Verdaguer amb la pàtria (catalana) i la religió (catòlica). En aquestes musicacions, vaig agafar els poemes del seu llibre pòstum, El cel, que té molt a veure amb els simbolistes francesos, des de Baudelaire fins a Rimbaud. ¿Qui ho hauria dit d’un capellà?

–En un dels temes d’A la casa d’enlloc, El dolor de la bellesa s’acompanyes de la cobla Sant Jordi. ¿D’on li ve, aquesta dèria sardanística?

–El meu avi era músic d’orquestra. Tocava el saxo, el clarinet i la tenora... que es va haver de vendre i no baig poder aprendre a tocar. Així que sóc un tenora frustrat. Per mi la sardana és sinònim de festa major, em retrotrau a les sobretaules dels llargs estius infantils.

–Doncs se li acaba, perquè a la sardana li queden tres telenotícies...

–Les sardanes m’agraden... sobretot per escoltar-les. M’assec a la plaça amb la cerveseta i les olives i sóc un home feliç. Sóc un voyeur, ho admeto. I si depèn que jo les balli, no tenen cap futur. Per cert, aquí hi ha una curiosa connexió andorrana que potser convé remarcar...

–Conti, conti.

–L’orquestra on tocava el meu avi l’havia fundat el mestre Roure. Precisament, començarem el concert amb una peça de la festa major de Solsona. I ja sabeu que el mestre Roure va ser l’autor dels arranjaments de les músiques de la festa major i del carnaval de Solsona.

–A Qualsevol nit por sortir el sol, Sisa deixava entrar a casa seva tot bitxo vivent. A la casa d’enlloc, ¿també hi convida tothom?

–Jo ho relaciono amb Peter Pan, amb el País del Nunca Jamás de la traducció espanyola, o amb l’Isola che non c’è, de la italiana. I amb L’illa d’enlloc, que és una altra cançó de Sisa. Aquesta casa d’enlloc a mi em porta més aviat a un paisatge infantil, un lloc màgic, innocent i naïf on tot és possible. Un lloc que quan soms nens visitem molt sovint, pràcticament hi vivim instal·lats. I on es van ficant teranyines quan ens fem grans. De sobte, el dia que hi entres t’hi trobes un pam de pols.

–Els 60 van ser l’era de la cançó d’autor; els 70, del rock simfònic; els 90, del rock català; el 2000, ¿és el decenni de la fusió flamenca?

–Per mi, aquest és el decenni en què en què finalment en aquesta llengua podem trobar qualsevol tipus de proposta musical. I totes, molt autèntiques, amb poques imitacions. El contrari de tot això de la rumba, on n’hi ha dos o tres de bons i la resta són imitadors, còpies. Penso que la cançó ofereix avui una varietat i una autenticitat inèdites. I el que espero és que el decenni que ve sigui el de les dones, que ja toca.

–¿D’Anna Roig i l’ombre de ton chien, potser?

–El seu directe és un dels més potents que he vist bels últims temps. És potser la millor d’aquesta generació. O sense el potser. Hi afegiria Maria Coma, Maria Rodés, Ivette Nadal... Un xup xup que està a punt d’explotar . De fet, no sé per què no ho ha fet encara.

–Cantar en català així perdut tota connotació resistencialista...

–...Afortunadament. Hem ingressat per fi en la normalitat. Com deia un cantautor occità, quan defenses la llengua a través de la cançó, el que estàs fent és posar-la en una vitrina, petrificant-la. Si es vol defensar la llengua, crea, recrea-t’hi, diverteix-t’hi i fes que la gent s’hi diverteixi. Aquesta és la millor aportació que podem fer a la pròpia cultura.

–¿Com jutja un cantautor català els vuit anys de govern tripartit a la Generalitat?

–Els primers anys es va produir un canvi significatiu: determinats grups de Barcelona i rodalies, que sempre havien viscut d’esquenes al català, s’hi van atrevir per fi. Vaig arribar a tenir la sensació que hi havia gent que no cantava en català perquè manava Convergència. Una reacció molt sorprenent. El primer tripartit va propiciar una distensió, molta gent va fer les paus amb la seva llengua. Ara bé, més que un mèrit del tripartit ho interpreto com un demèrit de qui va fer servir la llengua com a arma política.

–Per edat va créixer en ple auge del rock català. ¿Quina relació hi va tenir?

–A l’època, l’únic que m’interessava era la música anglosaxona dels 60 i 70. I d’aquí, Pau Riba i Sisa, Ia i Batiste i Pep Laguarda. La música dels 90 l’he descobert més tard, aquesta és la realitat.

–¿Esnobisme adolescent?

–De jovenet t’has de definir i busques allò que et diferenciï al màxim. Descartes taxativament, sense donar-li oportunitat, tot allò que no t’agrada al 100%. Amb l’edat aprens a degustar les coses amb què comparteixes un 20% d’afinitat, oblidant-te del 80% restant.

Per a més informació consulti l'edició en paper.