L'historiador Claudio Meunier posa davant d'un Spitfire Foto: EL PERIÒDIC

L’aviador angloargentí Kenneth L. Charney, as de la II Guerra Mundial, jeia oblidat en un nínxol anònim del cementiri del Bosc de la Quera de la Massana, on va viure fins a la seva mort, al 1982, fins que la constància de l’historiador militar Claudio Meunier (Bahía Blanca, 1970), que n’havia reconstruït el seu periple bèl·lic a Alas de trueno i Nacidos con honor, el va rescatar definitivament de l’oblit, aquesta segona i definitiva mort. El Comú de la Massana va identificar a l’agost el nínxol 209 amb una humil placa en memòria de Charney, i la societat civil de Bahía Blanca, on el pilot es va educar, s’ha mobilitzat per repatriar les seves despulles. El final feliç d’aquesta història és cada dia més a la vora.

–¿Quan i per què s’interessa en la figura de Charney?

–Fa un decenni vaig començar a investigar la peripècia dels pilots argentins enrolats als exèrcits aliats a la II Guera Mundial. Charney em va cridar l’atenció perquè havia ingressat a la RAF sense ni tan sols haver acabat els estudis secundaris, un fet realment insòlit. De fet, l’havien expulsat tant de l’escola de Bahía Blanca on va fer les primeres lletres com de l’internat anglès on el va enviar la família. Era un cas perdut de notòria indisciplina.

–¿Què té de singular el cas de Charney, entre els 800 argentins que es van enrolar a les forces aèries aliades?

–A part del seu registre –set avions de l’Eix abatuts, més quatre de probables i cinc més de danyats, `record entre els aviadors angloargentins– Charney va ser conegut per la seva temerària, quasi suïcida tàctica de vol. El mateix Pierre Clostermann, el gran as francès, amb qui va volar a Normandia, en parla amb admiració a la seva biografia, El gran circ.

–¿En què consistia, aquesta tàctica?

–Quan descobria una formació de bombarders, Charney enfilava el seu Sptifire de cara contra l’eixam d’avions enemics. Aquests es veien obligats a trencar la formació per evitar l’impacte, i als caces els era molt més fàcil abatre’ls d’un en un. El mèrit de Charney consistia a mantenir el rumb tot i ser conscient que si els pilots enemics feien el mateix, si hi havia un Charney entre ells, la col·lisió era inevitable. El i un altre aviador canadenc van ser els únics entre els alats amb prou pebrots per pilotar així.

–¿Com va localitzar el pas de Charney per Andorra?

–Pat Lang, una ex-xicota seva que viu a l’Argentina, em va posar sobre la pista de les seves germanes, que avui viuen a Anglaterra. Elles em van informar que Ken havia mort a Andorra al 1982. Creien –equivocadament, com s’ha demostrat– que les despulles havien estat incinerades. Viag tenir la sort de contactar amb Michael Leonard, un dels seus amics andorrans, que em va explicar el seu trist final: va morir de càncer i quasi en la misèria. La seva esposa, June Cherry, amb prou feines va poder fer-se càrrec del servei funerari. Va ser Leonard qui em va posar sobre la pista del nínxol on descansaven les restes de Charney. I el Comú m’ho va confirmar.

–¿En quin punt es troba la iniciativa per repatriar-lo a l’Argentina?

–Els articles que s’han publicat als diaris han aixecat polseguera. Hi ha hagut una gran mobilització i hem reunit en aquestes setmanes 2.000 dels 11.000 euros a què calculem que pujarà l’operació. Hem rebut aportacions particulars, com ara la d’Algie Middleton, un veterà que va ser company seu a la RAF. També s’hi han interessat el capità de navili Juan José Membrana, veterà de la guerra de les Malvines que avui treballa a Aerolíneas Argentinas, i Óscar Luis Aranda Durañona, comodoro de la Força Aèria Argentina. És només qüestió de temps.

–La seva vídua, June Cherry, ¿està d’acord amb la repatriació?

–Ella mateixa ens ha confirmat que el desig de Charney era que l’enterressin al seu país.

–¿Per què creu que va exiliar-se a Andorra?

–Després de deixar la RAF, al 1970, va fer d’instructor de la força aèria saudí durant tres anys. Es va retirar i va viure a Espanya i a l’Argentina, abans d’instal·lar-se definitivament a la Massana, cap al 1980. Curiosament, va passar els últims anys bena la vora de Clostermann, que va viure (i morir) a Montesquiu. Només ho va saber després de la desaparició de Charney.

–¿Quin va ser, en la seva opinió, el major triomf de Charney com a pilot de caça?

–Segons em va explicar personalment el mateix Clostermann, amb qui va volar a l’esquadró 620, a l’agost del 1944 ells dos i un tercer pilot, el noruec Johnsen, van topar sobre Normandía amb 40 caces alemanys, una formació mixta de Focke Wullff 190 i Me 109 pertanyents al cèlebre esquadró Richtofen. En lloc de retirar-se –eren tres contra 40– s’hi van enfrontar: van abatre quatre enemics abans que l’artilleria antiaèria aliada foragités els alemanys, i van sortir-ne indemnes. I van acabar fent una passada en formació de V sobre el cap de platja. Aquella acció li va valer a Charney la seva segona Distinguished Flight Cross –la màxima condecoració de l’arma aèria de Sa Graciosa Majestat.

–¿Quins avions va pilotar durant la guerra?

–Sempre va volar el cèlebre Spitfire, en les versions Vb, quan estava estacionat a Anglaterra, amb l’esquadró 91; el Vc tropical, a Malta, amb el 185; el Mk IX a Normandia, amb el 602, i el Mk XIV, al final de la guerra, amb el 132.

–¿El van tocar mai?

–Durant la campanya de Malta, a principis del 1942, una caça alemany Me 109 li va destrossar la cabina, el va malferir a la cara i un braç, i va haver de fer un aterratge d’emergència, amb el tren sense desplegar. Ell deia que havia tingut la fortuna de sortir-se’n sense perdre cap dent.

–Va sobreviure a quatre anys de guerra. Això també té mèrit.

–I tant. Tanta longevitat no era habitual en un pilot de caça. I més si tenim en compte que va fer més de 350 sortides. Va veure morir molts col·legues, i això el va deixar toca. Per això, sempre deia que ell s’hauria d’haver mort moltes vegades. La fi de la guerra li va deixar un gran buit. Era incapaç de dur una vida familiar convencional. I la seva dona el va acabar deixant, amb les dues filles que havien tingut.

–¿Quin és el lloc que ocupa en la II Guerra Mundial?

–Johnnie Johnson, el major as de la RAF, va acreditar 33 victòries. Charney, la meitat, entre confirmades i probables. En la meva opinió, els registres alemanys –les 352 victòries d’Erich Hartmann–estan inflades. Hitler necessitava herois invencibles per a la propaganda bèl·lica.

–¿Com devia viure Charney la guerra de les Malvines, que al 1982 va enfrontar l’Argentina i la Gran Bretanya?

–Com tots els veterans argentins de la RAF que he conegut, per a qui la sobirania sobre l’arxipèlag és innegociable. de fet, veterans de la II Guerra Mundial es van oferir voluntaris i van arribar a pilotar avions comercials que transportaven soldats, medecines, armament i provisions entre el continent i les illes. N’hi va haver que en esclatar la guerra van llançar les condecoracions guanyades amb la RAF.

Per a més informació consulti l'edició en paper.