Casal i Mas, dissabte a la plaça del Poble de la capital. Foto: ORIOL LLAURADÓ

Dues temporades enrere van donar la campanada amb El comte Yàcula, el primer curt amb aspiracions professionals rodat els últims lustres i en aquest racó de món amb talent, actors i diners del país. Alfons Casal i Hèctor Mas reincideixen ara amb Els tres soldats, adaptació de la llegenda homònima que trasllada l’acció des de les guerres carlines de l’original fins a la guerra civil espanyola. Es va rodar al gener a paratges naturals de Fontaneda, Engolasters i cal Llarg, a Prats. Per als interiors, es va treballar a Casa Cristo. Dura vint minuts i s’estrena aquesta nit a les Fontetes, en la segona proposta de la temporada de tardor de l’Escena Nacional.

–La llegenda dels tres soldats és una excusa per parlar... ¿de què?

–Alfons Casal: El que ens interessava, a banda de treballar l’imaginari andorrà, era explicar el poder de la imaginació, com la força creativa que s’acaba imposant a la pulsió destructiva que impera en un context bèl·lic. Per això vam introduir el personatge de Tomàs, el soldat artista que encarna Roger Casamajor i que no figura a la llegenda original. Una llicència dramàtica.

–Se suposa que l’espectador coneix la llegenda. Però el cert és que l’imaginari local –com vostè l’anomenes– és un gran desconegut per a la majoria.

–A. C.: És veritat que aquestes llegendes de tradició oral no han arribat per la raó que sigui a les últimes generacions. Per això la projecció es completa amb una taula rodona sobre aquest imaginari popular a càrrec de Sergi Mas i de Pere Canturri. Ara bé, tampoc cal que l’espectador conegui la història dels tres soldats per entendre el curt.

–¿Quines són les dificultats que comporta fer un curt a Andorra?

–H. M.: El cert és que vam disposar del pressupost suficient –10.000 euros– per tirar-lo endavant. La meteorologia ens va jugar una mala passada: vam rodar a mitjans de gener, i el primer dia de rodatge a Engolasters va caure la gran nevada. Superat l’entrebanc climatològic, al final el paisatge nevat es va convertir en un element més de l’atrezzo. Però el més complicat va ser sens dubte quadrar les agendes: tothom va treballar desinteressadament, i en aquests condicions t’has d’emmotllar a la disponibilitats d’actors i tècnics.

–A. C.: També hem de dir que vam prescindir de la figura del productor –com és habitual en els curts, d’altra banda– així que a més de dirigir també vam fer de productors...

–H. M.: ...De productors i del que fes falta: vam acabar traient de matinada i a palades la neu perquè els actors poguessin arribar fins al set de rodatge. Hem fet de tot.

–El material tècnic, ¿on el van aconseguir?

–H. M.: Càmeres i focus els vam llogar a Barcelona. D’altra banda, per als efectes especials vam comptar amb Salvador Santana, creador dels efectes de REC 2. Portàvem pirotècnia i fum, així com autèntics fusells de la guerra civil espanyola. Un material molt específic que ens va plantejat un dilema: si ho declarem, ¿ens ho deixaran passar, per la duana?

–Així que...

–A. C.: Així que ho vam passar d’estranquis. Com el vestuari. Però és evident que no és la manera de treballar. Però com que no hi ha precedents, tampoc no saps ben bé com procedir ni a qui dirigir-te.

Per a més informació consulti l'edició en paper.