24 de gener de 2019. Veneçuela es desperta amb dues manifestacions simultànies, una per commemorar la caiguda de la dictadura de Marcos Pérez el 1958, i l’altra per fer front al govern actual de Nicolás Maduro. El que havia de ser una jornada amb dues manifestacions corrents –cada dia es produeixen una quarantena de protestes arreu del país– va acabar amb una escala de violència i successos polítics que han portat la República Bolivariana a una situació inèdita. Aquella mitjanit, l’Observatori Veneçolà de Conflictes Socials (OVCS) calculava que les marxes antigovernamentals s’havien cobrat la vida de 26 persones, entre les quals hi havia la de José González (nom fictici).

El José tenia 24 anys, era estudiant de la Universidad de los Andes i membre d’una guarimba de la ciutat de Mèrida –els guarimbers són els «herois» que es col·loquen a primera línia de les marxes opositores per protegir la resta de manifestants–. També era el fillol de l’Aimé Polanco, veneçolana resident a Andorra des de fa gairebé un any. Segons explica, «el José es va escapar de casa. Ningú sap què va fer, només creia en un canvi de govern. Un grup d’opositors –civils, policies, militars...– el va agafar, el va cremar viu i després li va disparar el tret de gràcia». L’Aimé ni tan sols es va plantejar agafar un avió per assistir al funeral. De fet, reconeix que li fa por tornar a casa i comprovar en quin estat es troba el seu antic entorn. «El chavisme ha necessitat 20 anys per destruir el país. Caldran 40 més per recuperar-lo. I no ho podrem fer sense l’ajuda internacional», pronostica l’Aimé.

Al dol pel seu fillol ha de sumar-hi la pena per haver abandonat Veneçuela. «Allà tenia una molt bona vida, fins que Maduro i la inflació econòmica em van obligar a marxar i a deixar-ho tot», recorda aquesta llicenciada en Hoteleria i Turisme, a la cerca d’un lloc de feina de la seva condició al Principat. «És un dol emocional terrible: deixar la família, els amics, la llar... Visc amb una doble pèrdua constant: una pel meu fillol i l’altra pel meu país». 

Ara, però, l’Aimé considera Andorra –«el país de les meravelles», diu– casa seva i preguntada per si algun dia es planteja tornar a Veneçuela, la resposta és ràpida, directa i contundent: «Jamás».