• El joc local desfà les il·lusions del cuer i permet als andorrans situar-se líders amb un triomf escandalòs

Matalí, entre Ramsdell i Cheick, ahir al Poliesportiu Foto: TONY LARA

Les estadístiques estan per trencar-les, i ahir el River Andorra, la seva defensa, el seu joc i la seva qualitat, es van encarregar de convertir en una nina un Fontedoso d’Àvila que, si bé arribava al Poliesportiu cuer però amb números de bon equip, va marxar amb la cua entre les cames i felicitant el líder. I més cuer que abans de la cinquena jornada. I el River, cinc de cinc. És com si anés a la seva bola.

Durant el primer quart l’equip andorrà va oferir la cara de sempre. Sense grans accions però anant per feina, els locals, de la mà de Matalí i Howard van obrir un primer espai en el marcador (6-2), per anar a més de mica en mica. I mai millor dit, perquè els intents des de la línia de 6,75 no entraven –no ho van fer fins al minut 9, obra de Ros, i en tot el partit, un pobre percentatge del 21%: 4 de 19-, i llavors era qüestió de gestionar el duel a la manera habitual: intensitat defensiva, sobrietat però efectivitat ofensiva. I tot amb petits detalls que agradaven al nombrós públic d’ahir: Al final del quart inicial, la classe de Zamora, l’espectacle, les ganes de fer bé les coses, el mirall d’un equip creat amb una base molt sòlida i amb motivació: el base encara la defensa, els enganya a tots, per aquí, per allà, ¿on està la pilota?, entra a cistella però la safata va al ferro, agafa ell mateix el rebot, el temps es tira a sobre, i gairebé caient, cistella des dels cinc metres. Ovació per marxar al segon quart 23-12 i amb la sensació de què seria fàcil tota la resta.

La tornada a la pista va tenir de nou aire andorrà, amb Howard augmentant l’avantatge als 13 punts (25-12), però aquesta va anar a més amb uns cistella de Pablo Sánchez (31-14, 17 per sobre). A partir d’aquest moment, el River havia de gestionar i ho feia, i el Fontedoso, que havia de reaccionar, es mantenia amb els seus intents de triples –ahir es van desfer les grans estadístiques que portava fins el moment: al descans, 1 de 9 en llançaments de tres…, al final del partit, 3 de 17: 17%, quan havia arribat a aquest matx amb un 47%- sense èxit. Tampoc el River podia parlar molt en aquest sentit, tot i els dos aconseguits per Ros i Sánchez (2 d’11 en l’equip a la mitja part), però almenys el joc col·lectiu contribuïa a seguir manant en el marcador i en el joc, perquè l’Àvila, que havia d’abusar de Ramsdell en moltes ocasions, i ni tan sols aconseguia treure’n profit (2 punts fins el moment), veia com el River treballava en bloc i en sortia guanyant (42-23).

La represa va ser la desfeta visitant. El Fontedoso estava en un altre món, o si més bé era el River qui viatjava per una altra galaxia. Sigui per hac o per be, el ben cert és que la defensa castellana feia aigües per tots els llocs, i així el River seguia sumant descaradament fins que va arribar als 30 punts d’avantatge (Marín: 62.32). Era un autèntic escàndol. El Poliesportiu, ahir a vessar amb gairebé un miler d’espectadors, semblava buit perquè tampoc no calia ni que el públic fes força. A la pista es bastaven els jugadors, jugant a la seva bola. No va ser, per això, el millor moment per atreure públic, perquè el rival no va permetre la intensitat d’un matx jugat a cara i ulls, i potser aquest va ser l’aspecte negatiu de la nit.

El definitiu quart va començar però realment podria no haver existit si la llei del bàsquet ho hagués permès. I no perquè fos per oblidar, sinó perquè no feia falta fer més mal a un equip absolutament derrotat. Es va entrar llavors en els minuts de la tranquil·litat de qui guanya, i la desesperació d’aquell que perd: tècnica al tècnic visitant, Pablo Alonso, i avantatge fins els ¡33 punts! Fins i tot no caldria ni posar les exclamacions, perquè llavors també caldrien en els 35 per sobre (72-37), i els 38 (75-37)… En fi.

Amb aquest panorama, era qüestió de sumar i provar, i de passada, aprofitar la tropa andorrana de la banqueta: Dani Marín, Rafa Casals, Oriol Fernández i Albert Farfán. I poca cosa més, excepte pensar en el pròxim rival, l’ADT Tarragona, i en el Clavijo, i el Tíjola, equips que vindran i que, potser, donaran una mica més de guerra a un equip que necessita enfrontar-se contra els primers per veure, realment, fins on pot arribar aquesta temporada. De moment, va a la seva bola. I sembla més que suficient.

Pablo Alonso:  «Portem marcadors amples, però no ens relaxarem»

Per a més informació consulti l'edició en paper.