• La 'bailaora' sevillana va clausurar ahir a l'Auditori la 28a edició amb 'Flamenco y poesía'

La bailaora María Pagés, ahir, a l'Auditori Nacional, en un moment de Flamenco y poesía Foto: TONY LARA

Un minut. Aquest és el brevíssim sospir que dura la coreografia inspirada en un poema de José Saramago que obre Flamenco y poesía, l’espectacle amb què la bailaora i coreògrafa María Pagés (Sevilla, 1963) va clausurar ahir a l’Auditori Nacional la 28a edició del Festival Narciso Yepes. Un sospir, ja ho dèiem, que transcorre entre el braceig sublim de la sevillana i mentre a la sala ressona la veu del desaparegut Nobel portuguès: «Ergo uma rosa, e tudo se ilumina/ como a lua nao faz nem o sol pode:/ cobra de luz ardente e enroscada/ ou vento de cabelos que sacode...» Seixanta segons que donen el to (exquisit) i l’aspiració (eclèctica) d’un espectacle que combina –com resa el títol– flamenc i poesia i que va néixer ara fa cinc anys, quan Pagés va recórrer a Saramago per il·luminar la cerimònia inaugural de la Cimera Iberomaericana que va tenir lloc al 2005 a Salamanca.

Diu la bailaora que la coneixença de l’escriptor portuguès va constituir l’experiència poètica «més important de la meva vida, un encontre d’aquests que et marquen per sempre més tant en l’àmbit personal com en el professional». I no deixa de ser curiós perquè –com li va passar a ella mateixa– la de poeta és probablement la faceta menys coneguda del Nobel del 1998. Pagés va posar fi a l’agulla, i va convertir Ergo uma rosa en una fugaç peça de seixanta segons, «la coreografia més curta que he creat mai». ¿I com es tradueixen a moviment les paraules d’un vers? «És difícil d’explicar: sents que les paraules et pessiguen molt endins, i que necessites expressar-ho. El procés és molt ràpid i natural, instintiu. És clar que després has de polir aquell embrió de coreografia fins a donar-li la forma final». El resultat és el concentrat de Flamenco y poesía, un insòlit còctel on a més de Saramago hi ensenyen la poteta lírica Machado, Lorca i Miguel Hernñandez. Atenció a la Nana de la cebolla de l’alacantí passada per bulerías, un monument a l’eclecticisme i a la fusió. Pagés toca tots els pals del flamenc –soleás, alegrías, martinetes, tangos, seguiriyas–i es deixa seduir tant pels grans autors ibèrics del segle XX com pels sons andins d’Atahualpa Yupanqui i pels poetes anònims del cant flamenc, «que en ocasions costa d’entendre però que oculta una poesia riquíssima i emocionalment molt potent». L’objectiu, diu la bailaora, és escriure poesia amb el moviment: «Igual que es pot dialogar sense paraules, també es pot fer poesia sense paraules; aquest és el meu repte».

Hiperativitat artístrica / La que va desfilar ahir per l’Auditori és una artista en la plenitud, a qui no fa por embarcar-se en aventures allunyades de l’estricta ortodòxia flamenca i que es prodiga com a bailaora –Pagés sua la cansalada a l’escenari– i també com a coreògrafa. De fet, el salt mortal cap a la immortalitat flamenca el va fer al 1990, quan va fundar la companyia que porta el seu nom. Des d’aleshores, crea, balla i dirigeix els seus espectacles. Un fregolisme artístic que, diu, és quasi natural en el bailaor flamenc i que separa la seva estirp de la dels ballarins clàssics, més decantats –segons ella– a la interpretació: «El bailaor sempre té latent aquesta faceta creativa. A mi, el cuquet se’m va despertar amb la companyia d’Antonio Gades: un dia vaig sentir la necessitat de ballar les meves coreografies. I fins aquí».

Per a més informació consulti l'edició en paper.