• La 'bailaora' debuta al Principat amb un espectacle consagrat a Saramago

La bailaora sevillana María Pagés, en una imatge d'arxiu Foto: MURIEL MAINET

Última vetllada del Narciso Yepes, i programa de les grans ocasions a l’Auditori Nacional: la bailaora María Pagés (Sevilla, 1963), la gran renovadora del flamenc i una de les figures indiscutibles del gènere, debuta al Principat amb el seu penúltim espectacle, Flamenco y poesía. Un còctel que combina el duende flamenc amb la volada poètica de quatre patums indiscutibles de la lírica ibèrica del segle XX, el portuguès José Saramago i el trident d’or de la poesia espanyola contemporània: Lorca, Machado i Miguel Hernández. Val a dir que l’espectacle neix d’un vers del desaparegut Nobel lusità: –«Ergo uma rosa e tudo se ilumina» («Aixeco una rosa i tot s’il·lumina»)–i que l’admiració era mútua. De fet, la vídua del poeta va descobrir entre els seus papers —si més no, això és el que s’explica– unes notes autògrafes on Saramago confessava la seva entusiasta devoció per la bailaora: «Que en María Pagés habita el geni del ball, tots ho sabem i ho proclamem. Però hi ha molt més en aquetsa dona: ella balla, i ballant, mou tot el que l’envolta. Ni l’aire ni la terra són les mateixes després que María Pagés ha ballat».

Ho comprovarem en qualsevol cas aquesta nit a Ordino. Pagés hi compareix amb quatre bailaores més, però, atenció, es reserva per a ella els solos estelars. Perquè la sevillana és una estrella que –a diferència d’il·lustríssims i il·lustríssimes col·legues que han desfilat pels nostres escenaris– no en té prou a posar el nom i viure dels rèdits: ella sua la cansalada a cada funció. Això vol dir que la tindrem tota la nit a l’escenari –i no pas en dosis escarransides–com corrrespon a una primeríssima figura universal, deixeble del gran Gades, musa de Carlos Saura a Carmen, El amor brujo i Flamenco, i que al 2002 es va convertir en la primera bailaora a rebre el Premio nacional de la Danza.

Pagés entén el ball com un llenguatge universal amb virtuts ecumèniques i quasi terapèutiques: «El flamenc és un clar exemple de com la unió entre cultures, races i religions pot crear un eco comú», diu. Potser sí. Respecte a Flamenco y poesía, convé assistir-hi amb l’ànim lliure de prejudicis: ela i les seves quatre bailaores interpreten, degusten i deconstrueixen amb els braços els versos de Saramago i companyia. Com diu Pagés, «volia ballar les paraules, només les paraules, amb el seu ritme i la seva cadència, traduir i igualar en expressió el que cada una d’elles em suggeria». Els guardians de l’ortodòxia flamenca, millor que se n’abstinguin.

Per a més informació consulti l'edició en paper.