L'exministre espanyol i vicepresident executiu de la Fundació Ideas para el Progreso durant l'entrevista. Foto: TONY LARA

El polític socialista espanyol Jesús Caldera va ser el número dos de José Luis Rodríguez Zapatero quan l’actual president del govern d’Espanya estava encara a l’oposició. Ja amb el PSOE al poder, va ser titular de la cartera de Treball i Afers Socials entre 2004 i 2008. Des de fa més de dos anys encapçala el projecte de la Fundación Ideas para el Progreso, el think tank del socialisme espanyol. Amb motiu del desè aniversari del PS, Caldera va visitar Andorra per impartir la conferència Ideas para un futuro progresista.

–Vostè parla d’un futur progressista, però el mapa polític d’Europa dibuixa un futur més aviat conservador...

–Els ciutadans es defineixen com a progressistes. Quan es pregunta a la gent com es considera, el 56% dels ciutadans europeus es declara progressista; una altra cosa és la representació política. Crec que el que ha passat és que alguns partits socialistes o socialdemòcrates han migrat cap a agendes més liberal conservadores, i això és el que no perdona l’electorat.

–Sembla que l’electorat confia més en la dreta per sortir de la crisi econòmica.

–Aquesta és una crisi de sistema, no una crisi de cicle. I la crisi, sense cap dubte, representa la caiguda d’uns valors, que són de dretes. A la crisi hi hem arribat per l’individualisme excessiu, per l’afany de lucre desmesurat, per l’especulació i per l’ús indiscriminat dels recursos naturals. Els ciutadans estem units per un contracte social i necessitem empatia, solidaritat... Tots aquests valors estan a la base de la societat i cal desenvolupar-los políticament. Sense aquests valors i sense innovació no hi ha sortida a aquesta situació.

–La sortida de l’anterior crisi sistèmica la va liderar la dreta ¿què li passa a l’esquerra que no acaba de trobar la manera?

–Als Estats Units, la sortida de la crisi l’està liderant una administració clarament progressista com la de Barack Obama. Quant a la crisi dels anys 70 del segle XX... home, a partir dels anys 80 a Europa hi va haver de tot. És més, els grans països europeus, amb l’excepció del Regne Unit, estaven governats per forces progressistes.

–Però molts dels governs d’esquerres europeus van acabar aplicant les receptes de la dreta...

–El que passa és que hi ha hagut una ofensiva tremenda, provinent fonamentalment dels països anglosaxons, basada en un individualisme que em sembla èticament inadequat i políticament desastrós: Ha provocat la crisi més greu dels últims 80 anys. Quan un creu que els ciutadans només actuen pel seu propi interès, que les persones són mers agents econòmics i que la política és un destorb per al desenvolupament de l’interès individual es generen unes activitats de risc al sector financer per maximitzar els beneficis que s’han acabat traslladant a l’economia real. Els teòrics d’aquest model, com Hayek o Friedman, i els que l’han aplicat, com Reagan o Thatcher...

–Menys Thatcher, la resta estan tots morts...

–Sí, però les conseqüències del que van fer les patim ara. Durant 19 anys Alan Greenspan va aplicar a la Reserva Federal dels Estats Units les teories més ultraliberals, més libertarian, que hom es pugui imaginar: apartant els poders públics de la regulació. Se’ls ha d’acomiadar, no només perquè les societats són ara més desiguals que abans, sinó perquè tot plegat ha estat un desastre. És per això que la sortida d’aquesta situació es basa en valors progressistes. Cal modernitzat el discurs, és clar, i insistir en què cal més eficiència en la gestió dels recursos, més austeritat i reformes... i que tot això es pot fer garantint la protecció social. I això, només quells que tenen una orientació socialdemòcrata estan en disposició de fer-ho.

–¿Espera una segona onada de resposta a la crisi liderada per l’esquerra?

–Ja veurem què passa, perquè tot té les seves fases. Però de moment, ¿què han fet els governs, siguin de dretes o d’esquerres, per sortir de la crisi? Utilitzar polítiques keynesianes, polítiques de redistribució i d’estímul. Una altra cosa és el nom que li vulguin donar.

–¿En quin sentit ha d’anar la reforma del sistema financer?

–En aquest sentit, el sistema espanyol ha estat pràcticament modèlic. No vull ni pensar què hauria passat si, a més de l’estacionalitat de l’economia i del 20% d’atur produït per la bombolla immobiliària, haguéssim tingut una caiguda del sector financer. Per això la Unió Europea està copiant el nostre model quant als fons de garantia. A nivell internacional és factible un acord per establir una taxa sobre les transaccions financeres; una taxa necessària no tant per l’aspecte recaptatori, sinó per aconseguir que el sistema financer es comprometi amb l’economia real: per dirigir l’estalvi a inversions reals i no a inversions especulatives. El sector financer ha d’estar al servei de l’economia real i no al revés.

–¿S’ha calmat la batalla dels think tanks de l’esquerra contra els paradisos fiscals?

–El que cal és certa regulació. El paradís fiscal tradicional no desenvolupa una economia diversificada i això és negatiu perquè el dia que les condicions específiques desapareguin aquella economia desapareix. I no seré jo qui acusi Andorra de res, perquè hi ha molts paradisos fiscals no reconeguts com a tals, però sí crec que està a l’interès de tots arribar a una regulació raonable, amb uns nivells impositius raonables. Andorra no té perquè veure’s afectada: aquí s’hi poden dipositar capitals, però hi ha d’haver un nivell d’informació adequat entre les administracions fiscals.

–¿Hi ha hagut un discurs de doble moral amb els paradisos?

–Sens dubte, per això dic que no cal parlar tant d’Andorra com d’altres jurisdiccions que no han portat mai l’etiqueta de paradís fiscal. Un ciutadà australià es va dedicar a crear empreses fictícies a diverses jurisdiccions buscant el millor tractament fiscal i resulta que el millor tracte el va trobar dins dels Estats Units i de la Gran Bretanya. Per això des de la Fundació hem elaborat un informe, coordinat per Joe Stiglitz, en què proposem una regulació transparent del sector financer i una taxa molt petita que gravi els moviments financers. Si això s’ordena bé, el resultat serà satisfacotir per a tots.

Per a més informació consulti l'edició en paper.