El novel·lista català va presentar ahir al Complex d'Encamp el seu debut en el gènere gòtic: Retrum.

Foto: ISABEL DRETS

Christian, Robert, Alexia i Lorena tenen 16 anys i uns gustos ben peculiars: s’unten el rostre de blanc, vesteixen de negre rigorós, escolten música sinistra i es troben –ves per on– al cementiri del poble (Teià, al Maresme) per comunicar-se amb els difunts. Ells quatre són Retrum, club exclusiu que passa les nits en vetlla davant d’una tomba il·lustre, amb el gloriós lord Byron com a referència intel·lectual. Fins que un assassinat pertorba un dia el petit, mòrbid però comfortable món que s’havien fabricat, i el joc gòtic es converteix en un thriller d’acció. Vet aquí la trama de Retrum: quan érem morts, l’última sensació de la literatura juvenil peninsular –15.000 exemplars entre les edicions en català (Estrella Polar) i en castellà (La Galera)– sortida de la ploma del català Francesc Miralles (Barcelona), que ha estrenat el gènere gòtic a la catalana. Ahir va obrir al Complex la Setmana del Terror d’Encamp amb una lectura de la novel·la. Per cert: la segona part es titularà La neu negra i sortirà al maig del 2011.

–Si cataloguem Retrum com una novel·la gòtica, ¿encertem?

–És una novel·la d’ambient gòtic, els protagonistes es vesteixen d’una certa manera i freqüenten els cementiris. Però no és gòtica en el sentit romàntic de la paraula, estil El monje, aquells patracols terrorífics del XIX.

–¿I juvenil?

–Ho és, en el sentit del que s’anomena cross over, fenomen literari que va començar amb Harry Potter i després amb Crepuscle, i que defineix aquelles novel·les destinades al que els americans en diuen young adults –lectors entre els 14 i els 17 anys– que acaben llegint adults en la trentena, o majors, que busquen lectures d’evasió.

–¿Hi ha vampirs, a Retrum?

–Ni un. Una cosa que no m’agrada gens en una novel·la de suspens és que la trama s’acabi resolent de forma sobrenatural, fent que aparegui el fantasma o el ressuscitat de torn. La intriga que consideri literàriament vàlida és aquella que sembla sobrenatural però on tot el que passa acaba tenint una explicació perfectament racional.

–¿És Retrum filla de Crepuscle?

–Havia llegit el primer volum de Crepuscle i em va agradar el plantejament literari, per novedós. Però el motiu perquè m’hi vaig embarcar és perquè fins aleshores m’havia dedicat a la novel·la juvenil més costumista. I tenia ganes d’escriure una novel·la d’aventures. Vaig fer un exercici de nostàlgia: vaig tornar a l’adolescència, quan jo vestia estil gòtic: sempre de negre, abrics que s’arrossegaven per terra, música after punk... Però no tenia ni idea que existien tants milers d’adolescents seguidors d’aquesta estètica. De fet, no en vaig ser conscient fins que no vaig veure la foto de la filla de Zapatero.

–Ja que tenim un expert a mà, faci una taxonomia de les tribus gòtiques.

–Després del punk venen una sèrie d’avantguardes musicals i estètiques, el new wave, els new romantics, els sinistre i after punk... Avui tot això s’ha diversificat encara més. Per resumir-ho: gòtics –amb la subtribu de les gòtiques lolitas– i emos, que segueixen més l’estètica del manga japonès.

–Els protagonistes de Retrum tiren més pel gòtic que per l’emo...

–Efectivament. La veritat és que desconec del tot el món dels emos, no sé què els agrada ni què escolten. Només que a l’escola sempre són ells els que reben.

–¿És correcte identificar aquesta estètica gòtica amb una filosofia existencialista, autodestructiva?

–Jo no en diria autodestructiva. Té, això sí, tirada per tot el que no és el mainstream: en lloc del dia, la platja, el so li el bronzejat californià, la nit, la foscor i les pells mòrbides, En lloc de Port Aventura i l’alegria prefabricada, la música que parla dels límits entre la vida i la mort.. És més una actitud estètica que no pas una altra cosa. No vol dir que pel fet de ser gòtic tinguis més possibilitats de suïcidar-te.

–¿Per què un preadolescent se sent fascinat per aquesta estètica mòrbida?

–Per començar, els vampirs de Crepuscle són éssers d’una bellesa extrema, i la tribu dels gòtics practiquen el culte a un cert cànon de bellesa, indiscutiblement. Que aquestes novel·les atrapin nens de 10 i 11 anys ho atribueixo al fet que l’adolescència s’ha avançat molt, en tots els sentits. És un moment de crisi personal, en què el noi abandona la infància sense ingressar encara en el món dels adults. Li sorgeixen tots els dubtes sobre la pròpia identitat i existència, practica una mirada molt directa cap a temes que després es converteixen en tabú –com ara la mort– i se sent fascinat per les sensacions que li genera el terror.

–Els pares, ¿s’han de preocupar perquè el seu fill es decanti per aquest tipus de literatura en lloc de les novel·les d’aventures clàssiques?

–Que estiguin tranquils: a cap novel·la juvenil, que jo sàpiga, es promou el suïcidi. Al contrari, si surt, és com un succés tràgic, mai com un model. A diferència del Romanticisme: pensem en el Werther de Goethe, que va provocar una epidèmica de suïcidis i va ser prohibida en molts països. Avui això és impensable: autors i editors tenen un control molt gran dels productes destinats al públic juvenil. Al final, em sembla que la literatura gòtica pot influir en el lector de la mateixa manera que a la meva generació ens va influir La matanza de Texas: a ningú no se li va ocórrer sortir al carrer a escapçar caps amb una serra elèctrica. Els joves són prou intel·ligents per distingir els límits entre ficció i realitat.

–¿I quines eren les seves lectures juvenils?

–Si em miro a mi mateix m’adono com ha canviat la literatura i com ha canviat la societat. Jo llegia Los Cinco, que eren un grup d’amics que es passaven la meitat de la novel·la berenant cervesa de gingebre. La literatura juvenil d’avui està molt sexualitzada, està impregnada d’una energia sexual –com a mínim eròtica– potser continguda però molt forta, on la història d’amor és central. Les lectures innocents dels meus 12 o 13 anys –Los Siete Secretos o Los Tres Investigadores– ara les has de buscar en nens molt més petits.

Per a més informació consulti l'edició en paper.