El raonador i la defensora del poble a Espanya afirmen que la vulneració del dret a una residència pertorba altres llibertats

Segons els experts, dins del pressupost d’una llar el lloguer no pot representar més del 30% dels ingressos dels que hi viuen. Complir la teoria, però, s’ha convertit en missió impossible per bona part de la població. No fa pas tant que la bombolla de la crisi va explotar deixant moltes persones sense feina. Una de les imatges més comuns que va deixar la situació econòmica va ser la de famílies, molts cops també amb fills, que tornaven a casa dels seus pares per la incapacitat de fer front sols a una mensualitat de lloguer o a una hipoteca. Sembla, però, que la lliçó no va ser ben apresa per alguns. A dia d’avui, quan encara arrastrem les conseqüències d’aquella forta crisi (amb salaris baixos, i en ocasions precaris, sent d’un altre planeta ja les pagues dobles, entre d’altres drets que ara ja s’han convertit en privilegis), ja estem tornant a viure una pujada del valor dels habitatges.

Si bé és cert que els preus desorbitats no són generalitzats i que seria injust posar a tots els propietaris en el mateix sac, també ho és que hi ha moltes persones que estan patint increments del 60, i fins i tot de més del 80% de l’import del seu arrendament. En aquest sentit, la responsable de diversos blocs de pisos del país explicava a aquest rotatiu que «hi ha gent del sector que té pisos vells que està aprofitant l’ocasió per apujar molt el preu del lloguer perquè la gent que hi viu marxi». Després, els reformen «i d’on abans només en sortia un pis, ara en surten dos i cada un d’ells el lloguen al mateix preu que abans ho feien per un de gran». La situació, afirmava, «se li està anant de les mans al Govern» perquè «s’està convertit en una problemàtica social». I és que, com sempre, els col·lectius vulnerables són els que s’estan veient més perjudicats per la situació. Així, la propietària va reconèixer que havien rebut visites de persones grans i amb discapacitat que es veien obligats a marxar del pis on estaven «i que en molts casos porten allà una pila d’anys». «Han vingut plorant per si teníem alguna opció per a ells, és realment colpidor», exposava preocupada. 

Quan se’ls pregunta directament als afectats, el problema és maximitza perquè els casos que circulen de boca orella prenen nom i cognoms. El representant dels pensionistes al consell d’administració de la CASS, Jacint Risco, indicava que «ha vingut molta gent parlant-nos de la problemàtica». «Majoritàriament són persones vídues que s’han quedat soles en un pis molt gran on abans vivíem amb la parella i els fills». «Quan es mor la parella i els fills marxen de casa es queden en un pis molt gran que amb la pujada dels preus i amb les pensions cada cop més baixes en comparació amb el cost de vida no arriben», exposava. Per això, Risco veu amb bon ulls la solució proposada pel president de la Federació de la Gent Gran, Simó Duró, de compartir pis entre els padrins com a alternativa. La proposta, però, no va ser ben rebuda per a tots els públics, ja que amb la notícia les xarxes socials es va omplir de comentaris de persones que entenien que compartir pis és una bona opció sempre i quan sigui una decisió per voluntat pròpia (per exemple, per no sentir-se sols) i no perquè el mercat els empeny a fer-ho. En tot cas, però, té clar que es tracta «d’un problema de primer grau» i que «d’una manera o altra l’Estat haurà d’intervenir». 
 

La gent gran i les persones amb discapacitat són dos dels col·lectius més afectats per la situació

També des de l’associació de persones amb diversitat funcional (Amida) han constat una major preocupació per l’accés a l’habitatge. La seva presidenta, Agustina Grandvallet, constatava que amb les «pensions tan baixes que tenim i l’apujada de preus el problema és evident». En concret, a l’associació coneixen casos concrets en què l’increment ha arribat a ser del 60%. A més, Grandvallet denunciava que «estan fent contractes nous amb una clàusula que permet revisar-lo cada any» i no al cap de cinc anys com passa ara amb el primer acord. El problema, afirmava, «és que no es guanya per viure». «Els preus dels lloguers no van amb sintonia amb els sous». Grandvallet coincideix en remarcar que es tracta «d’un problema social» perquè les persones més vulnerables «han d’anar a buscar pis a les parròquies altes perquè a les centrals no s’ho poden permetre. N’hi ha que treballen i això vol dir que han de baixar al centre al seu lloc de feina. Coses senzilles com vestir-se o moure’s són molt complicades per una persona amb diversitat funcional» narrava. Des de l’associació entenen que els augments també depenen de «la voluntat de cada propietari» però demanen «mesures» perquè «el problema es farà cada vegada més gran». En aquest sentit, entenen que és primordial la construcció de pisos socials. 

Des de la Federació Andorrana d’Associacions de Persones amb Discapacitat (FAAD), en canvi, asseguren no haver notat un increment de demandes. «Les persones que venen són persones amb recursos limitats que tenen la preocupació pel lloguer sempre. Sí que és veritat que ara els preus són més elevats però quan no pots pagar no arribes tan si t’ho pugen 100 com si t’ho pugen 200 euros». En tot cas, des de la Federació recorden que poden assessorar a totes les persones que així ho necessitin per elaborar els documents necessaris per sol·licitar una ajuda social. 

Un dret de primer ordre 

Una de les institucions que més s’ha involucrat en la problemàtica és el raonador del ciutadà, amb Marc Vila al capdavant. Des que Vila va denunciar la situació i va anunciar que obriria una investigació sobre l’increment desmesurat d’alguns lloguers, les consultes a la institució sobre la qüestió s’han duplicat i ja superen la vuitantena. Des del seu punt de vista, «a poc a poc tots som conscients que hi ha un problema i que, malgrat que proporcionalment la xifra no és molt alta, afecta a prou persones com per tractar el tema seriosament», ja que «com millor vagi l’economia més problemes hi haurà si tenim una escassetat d’oferta d’habitatge». Al seu entendre, és indispensable que el Govern intervingui a través de polítiques públiques i és necessari que no sigui una acció puntual sinó «sostinguda en el temps». A tall d’exemple proposa la creació d’un ens que s’ocupi de detectar els problemes que puguin derivar dels cicles econòmics per assegurar que tothom pugui disposar d’un habitatge digne, entenen aquest com «un dret humà de primer ordre». I perquè això sigui possible, afegeix, «calen, també, pisos socials». 

També la directora de Relacions Internacionals del Defensor del Poble a Espanya, Carmen Comas-Mata, manifestava la setmana passada en declaracions a aquest rotatiu i en el marc del Congrés de la Federació Iberoamericana del Ombudsman que es va celebrar a Andorra que el de l’habitatge «és un problema d’abast mundial». Per a ella, «l’habitatge és l’espai on flueix tot:  la família no es pot desenvolupar si no hi ha un habitatge, els menors no poden créixer en un entorn si no tenen un espai on viure amb la família». Segons Comas-Mata, «un Estat social i democràtic de dret ha de garantir uns mínims i que menys que el dret a l’habitatge». Una opinió compartida per Vila que opinava que un habitatge digne és «un dret humà de primer ordre», que s’ha d’equiparar al dret a la llibertat d’expressió o de l’educació. No disposar d’un lloc on viure «pertorba molts altres drets humans».