Sota el pseudònim Auda Gascón s’amaga La Fosca, paradoxalment un poemari gens fosc. L’obra neix a partir d’un diagnòstic de càncer de mama que immediatament es converteix en un tractament basat en el silenci. En ple segle XXI aquestes malalties encara són un tabú per a la societat que no vol ni sentir-ne a parlar, però formen unes «males herbes» de mutisme que bloquegen la ment. I amb la ment bloquejada no és fàcil escriure.

«Quan em van diagnosticar el càncer, no podia escriure», recorda l’autora. Per això, opta per rellegir els poemes que havia escrit durant anys anteriors i es dedica a corregir-los. «Quan agafo els poemes, penso que qui els ha escrit no soc jo. Són massa intel·lectuals». Aquesta barreja d’hermetisme i simbolisme la fan adonar-se que necessita tornar a agafar paper i llapis i plasmar els seus pensaments en forma de vers. Al principi, no se sent satisfeta perquè la poesia que li surt la retorna al silenci del qual fuig, però amb el pas dels dies completa un dietari basat en l’experiència i la immediatesa: «és una poesia del cos», diu. Malgrat que la voluntat inicial no és confeccionar un llibre, a mesura que avancen els textos, Auda troba en la ironia i l’humor la millor arma amb la qual enfrontar-se a la por de patir un càncer. «Amb els poemes dic el què no puc dir en paraules a altres dones», i això li recorda a aquella ment tan intel·lectual dels primers poemes que és capaç d’escriure des de l’ànima. 

El millor del dietari és la diferència entre els poemes escrits abans i després del diagnòstic. «Per què no escriure des de i sobre la malaltia, si soc capaç d’encabir-la en un poema?», es va preguntar fa uns mesos. Ara, això és La Fosca.