Foto: JOHN P. JOHNSON

De tant en tant, tot ens podem permetre algun excés. És com l’altre dia, que vaig preparar coulants de xocolata i, per rematar-ho, me’n vaig anar al cine a veure Cartas a Julieta. En aquest cas, no puc dir que hi anés enganyada: per molt que el títol de la pel·lícula faci referència a l’heroïna de la tragèdia romàntica per excel·lència, intuïa que, de l’obra de Shakespeare, hi trobaria ben poca cosa.

El plantejament és el següent: una aspirant a periodista, especialista en contrastar informacions (Amanda Seyfried), se’n va de viatge a Verona amb el seu promès, interpretat per Gael García Bernal. Però resulta que el noi, que està a punt d’obrir un restaurant italià a Nova York, està més interessat a contactar amb futurs proveïdors de vins i formatges que no pas a gaudir de la ciutat de l’amor amb la seva promesa. Això li dóna molt temps lliure a la noia que, fent un tomb per Verona, va a parar a la casa de Julieta.

Atenció a la dada: el palau gòtic del segle XIII on suposadament va viure Julieta o, com a mínim, una de les dues famílies rivals que van inspirar l’obra del dramaturg anglès és tan popular que fa que Verona sigui la quarta ciutat d’Itàlia que rep més turistes al llarg de l’any, després de Roma, Florència i Venècia.

En aquesta ciutat, hi ha un club dedicat a Julieta, que organitza diferents esdeveniments culturals i que, coincidint amb el Dia dels Enamorats, convoca un concurs de cartes d’amor. Les cartes que apareixen a la pel·lícula, però, no són fictícies. La protagonista descobreix que, cada dia, hi ha desenes de noies que escriuen cartes demanant consell sobre qüestions amorores, sota l’esguard de l’estàtua de Julieta –una figura que existeix realment i que té desgastat el pit perquè la tradició diu que tocar-li porta bona sort.

És en aquest moment que Sophie entra en contacte amb «les secretàries de Julieta», un grup de dones que es dediquen a respondre les epístoles i a donar consells amatoris, cadascuna a partir de la seva pròpia experiència. La noia, per matar el temps i perquè està decidida a demostrar el seu talent en l’escriptura, s’ofereix per donar-los un cop de mà. Amb les cartes en anglès, és clar.

I llavors s’esdevé el que dóna pas a tota la història: Sophie troba una carta que, per atzars del guió, havia quedat amagada darrere d’una pedra del mur on es pengen la resta d’epístoles. I no és que l’haguessin escrit un o dos anys enrere: es tracta d’una carta de l’any 1957, escrita per una jove anglesa –jove en aquella època, és clar– que s’havia enamorat d’un italià, però que a última hora no es va atrevir a fugir amb el seu enamorat.

Cinquanta anys més tard, Claire (Vanessa Redgrave) tindrà l’oportunitat, gràcies a la resposta que rep de Sophie, de tornar a Itàlia a buscar el seu amor perdut. Sophie, pel seu cantó, coneixerà el nét de Claire i, a partir d’aquí, trobem un argument repetit en centenars de pel·lícules: la noia coneix el noi, s’enamoren, passen per alguna dificultat –el promès d’ella, per exemple– i al final... Bé, com que no vull que se m’acusi d’spoiler, ho deixaré aquí.

La fotografia és esplèndida. O potser és que, tal com em va dir un dia un amic, és impossible filmar una pel·lícula a Itàlia i que no et surti una bona fotografia. La bellesa és per tot. En aquest cas, al paisatge i també en els protagonistes. Tots els italians que coneixen Redgrave s’enamoren d’ella. No és estrany.

Dels amants de Shakespeare, com havia imaginat, ben poca cosa. Potser és que no estem per tragèdies. Potser és que el sol, al capdavall, va tornar a resplendir sobre Verona.

Per a més informació consulti l'edició en paper.