«Al principi els meus pares no tenien gaire interès en mi, era una noia discapacitada més que estava a un centre. Tot ha canviat ara que he pogut estudiar, he après a jugar a bàdminton i a bàsquet i he viatjat. Sento que la meva família i els amics em donen molt suport i em valoren», narra Assefa Pendekanti. L’atleta, de 19 anys, ha vingut a Andorra des de l’Índia més rural. Aquesta és la tercera vegada que representa el seu país a l’estranger després d’anar a Austràlia (2013) i a Los Angeles (2014).

Les persones discapacitades a l’Índia estan sotmeses a una forta discriminació

La població rural de l’Índia viu en unes condicions molt dures i això fa que hi hagi més persones amb discapacitat. Segons el Banc Mundial BIRF i AIF, el 75% de les persones afectades viu en zones rurals. L’Assefa viu al poble de Bathalapalli, el 2005 la Fundació Vicente Ferrer (FVF) va anar-hi per parlar amb totes les famílies amb persones discapacitades, l’objectiu era oferir ajuda. «La meva mare estava trista per tenir una filla discapacitada, es pensaven que mai no podria fer res. Ara la gent em felicita pels meus èxits i això em fa sentir feliç. Mai hagués pensat que viatjaria i ho he fet gràcies a la fundació», explica.

Tenir una discapacitat a l’Índia suposa patir una forta discriminació, fins i tot senten el rebuig de la seva família. Dasarath Ramudu, director del sector de persones amb discapacitat de la fundació, apunta que hi ha famílies que no van a buscar els nens ni quan tenen vacances. «A l’Índia, si no pots ajudar a casa, ets una càrrega», assegura.

Malgrat que tots vulguin la medalla, poder-se classificar per a la competició ja és una motivació

La de l’Assefa és només una de les moltes històries que comparteixen els esportistes que aquests dies estan al Principat i a la Seu. Per a ells, l’esport s’ha convertit en el millor aliat per a la integració. Sol Camps, mestra d’educació especial, indica, en aquest sentit, que l’esport permet visibilitzar que les persones amb discapacitat tenen moltes capacitats: «Fa que la gent pensi ‘ostres, jo no puc córrer a la velocitat que ho fan aquests nois ni tinc la capacitat de fer aquest salt de llargada’».

Com tota persona que practica un esport, ells també volen rebre la seva recompensa. «Competicions com els Special Olympics fan que aquesta recompensa arribi», exposa Camps. Malgrat que tots vulguin la medalla, poder-se classificar per la competició ja és una motivació. «Se senten molt acompanyats de persones que tenen les mateixes dificultats i limitacions però, alhora, el mateix esperit de lluita i superació. Troben molta afinitat entre ells i fan amics», afegeix l’educadora.

L’emoció a flor de pell 

En Pau Cuadras també comparteix aquests dies la seva història. Té 28 anys. Bé, gairebé 29, perquè aquest mes és el seu aniversari. És special i també és olympic, i aquests dies es presenta com a atleta. Ahir, en Pau va fer la seva primera competició però els nervis li van jugar una mala passada. «L’emoció també fa que es posin més nerviosos i hi ha una falta de control que a vegades impedeix que facin la seva millor marca», exposa Montse Miret, la seva mare. I tot i que el Pau no es conforma només amb el lema de «el millor és qui ho intenta» –ell vol guanyar–, el cert és que el més bonic de la competició és «la gran companyonia que hi ha». «Moltes vegades ens retrobem amb gent que ja hem vist en altres competicions i es forma una relació molt bonica perquè s’animen entre ells». «És el seu dia», afirma la mare d’en Pau, tot remarcant que «els veus i tots estan contents i emocionats». «És un ambient molt sa. A ells, els dones poc i són tan feliços», recalca.

El matí d’ahir va ser el primer d’un seguit de proves que en Pau, i els seus companys, seguiran enfrontant fins demà. El més destacat de les proves, narra la seva família, és «la gran càrrega emocional» dels jocs. A vegades, confessa la Montse, «n’hi ha que al principi et fan pena», especialment si no tens un ésser estimat amb discapacitat. Un sentiment que assegura que se’t passa «quan veus que ells s’esforcen al màxim i que realment és d’envejar». «Ens agrada venir», deixa clar, «perquè aquests dies els sents més a prop i veus les emocions que poden sentir».

En total, quatre dies plens d’emocions que deixen un munt d’anècdotes. Totes amb un denominador comú: la il·lusió. Entre totes, la Montse en recorda una. A l’inici de la cursa, una pistola dona el tret de sortida. Un soroll que espanta molts dels participants. Una noia, conscient que estava a punt d’escoltar el tret, tanca els ulls i es tapa les orelles. Ho fa amb tanta força que els seus companys comencen a córrer i ella es queda quieta, immòbil, espantada. S’imaginen que això li passa a un esportista d’elit? Tots se’n riurien, oi? Doncs els special, no. La grada sencera es va aixecar per animar-la a atrapar els seus companys. Aquesta és la veritable màgia de l’esport, i dels specials.