• Valls i Pol polemitzen sobre el 'Nomenclàtor', i Camp diu que s'hauria oposat a la Maçana

Rètols a Sant Julià: Auvinyà és des d'ahir Aubinyà; Juberri, Juverri, i Certés, Certers. Ho va decretar el Govern a proposta de la Comissió de Toponímia. Foto: TONY LARA

Mentre el cònsol de Sant Julià de Lòria, Josep Pintat, continua rumiant com plantarà cara al nou Nomenclàtor que liquida oficialment l’h de Canòlic i que obligarà a reescriure una colla de noms de lloc de la parròquia –des de Bissisarri fins a Auvinyà, la Muxella, Juberri i Certés (a partir d’ara, Bixessarri, Aubinyà, la Moixella, Juverri i Certers)–el de la Massana, Josep Maria Camp, respirava ahir tranquil després que el Govern ignorés la proposta de la Comissió de toponímia –que optava obertament per la Maçana– i salvés així la grafia tradicional amb doble s. Segons Camp, el Comú no va fer cap pas especial per frenar la proposta de la Comissió. Però adverteix també que s’hi hauria oposat «absolutament» pels prejudicis econòmics que se n’haurien derivat: «Tenim una marca turística prou coneguda que hem de preservar. Canviar el nom d’una parròquia és una cosa molt grossa, i celebro que el Govern tingués el sentit comú de mantenir la doble s».

En canvi, el lingüista Àlvar Valls –que anys enrere va ser un dels principals defensors de la necessitat d’actualitzar el Nomenclàtor– només li retreu al decret aprovat la setmana passada pel Govern la falta d’audàcia de fer el pas definitiu i aprovar la Maçana –així, amb ç– tal com defensava la Comissió: «Hagués aplaudit que s’hi atrevissin, però més que per la via de la imposició, per la del diàleg i de la pedagogia». És l’únic retret que Valls li fa a un Nomenclàtor que, diu, rectifica l’aberració lingüística que va suposar el decret del 2007 que sancionava l’oficialitat de Canòlich, Bissisarri, Certés i Auvinyà: «Va ser una vergonya utilitzar un acte del Govern com ho és un decret per consagrar unes grafies que no tenen cap fonament lingüístic. Com l’h de Canòlich, que és una qüestió de simple ortografia i que no hauria ni de ser objecte de discussió. Celebro que s’hagi imposat la cordura i felicito la Comissió per la feina feta».

el cas cerni / De fet, convé afegir que Valls va exercir d’insubmís lingüístic i al Diccionari Enciclopèdic va utilitzar sistemàticament les grafies que ja aleshores recomanava la Comissió –començant per Canòlic i acabant per Bixessarri. El temps li ha acabat donant la raó. I s’armava ahir de paciència (i d’ironia) per fer front als defensors de la grafia antiga que apel·laran previsblement a la tradició: «Jo els recomanaria que tornin a l’escola. L’altre dia, el Cap de Govern li advertia a un Molt Il·lustre conseller que no havia estudiat el Batxillerat a Andorra i això li impedia entendre segons quins tractes que es fan al país. Potser el que passa és que al Batxillerat –espanyol o francès– que s’estudiava aa l’època a Andorra no s’ensenyaven aquestes coses...»

A l’altre bàndol de la trinxera lingüística hi trobem l’expresident de la Societat Andorrana de Ciències, l’arquitecte Antoni Pol, que es va significar anys enrere –i precisament davant dels arguments de Valls– com un dels principals defensors de la tradició toponímica. Vagi per endavant que Pol no qüestiona l’eliminació de l’h de Canòlic, el casus belli lauredià: «És evident que es tracta d’un cas de pura normalització lingüística», admet, en la línia de Vic, Hostalric, Bruc, Reixac i tants altres noms de lloc que han perdut l’arcaica h. Una altra cosa són els dos caos que per a ell simbolitzen el menyspreu per la tradició amb què actuat la Comissió: d’una banda, la ç de la Massana, «que per sort es va acabar desestimant»; de l’altra la unificació de tots els Serni andorrans, que en endavant, i segons el Nomenclàtor, s’escriuran amb una s en lloc de la c tradicional.

Una s que Pol considera anatema. «No discuteixo la necessària unificació lingüística que van emprendre Fabra, Coromines i Griera als anys 30 del segle passat», diu. «El problema és s’ha volgut establir que l’única grafia correcta en català és Serni, perquè segos ells deriva del llatí Saturninus. Ignoren que el Cerni pirinenc –des d’Andorra fins a Navarra– ens va arribar fa mil anys a través de l’occità, que era la llengua franca de l’època i la natural de la majoria dels capellans que venien a exercir a les Valls». Pol insisteix que la tradició ha de ser un criteri decisiu a l’hora d’establir el nom oficial del lloc –de fet, és un dels quatre principals amb què ha treballat la Comissió, i encara amb un valor superior al de l’etimologia– i també a l’ús: i cita el registre civil andorrà, on segons ell només hi consta un Serni, davant d’una quarantena llarga de Cernis. Com a cas extrem de normalització cita un article mossèn Cebrià Baraut del 1976 on proposava rebatejar amb el nom de Sant Sadurní totes les esglésies posades sota l’advocació de Sant Serni... I com a argument final, apela al fet diferencial a l’andorrana: «Si Andorra existeix encara avui és perquè és diferent. Això no vol dir que no reconeguem la unitat de la llengua, però si a Mallorca s’ha conservat l’article salat, ¿per què no podem mantenir nosaltres el nostres Cerni?»

Per a més informació consulti l'edició en paper.