• El Govern decreta la forma oficial de 4.237 topònims, una decisió vinculant per a administracions i empreses

L'h de Canòlich té els dies comptats, segons el decret de Govern Foto: ORIOL LLAURADÓ

Canòlic perd definitivament l’h per la qual els lauredians han batallat durant anys i panys. Així ho estableix el decret aprovat la setmana passada pel Govern i que avui mateix es publica el Butlletí Oficial amb la llista dels 4.237 topònims establerta per la Comissió de Toponímia. Una decisió que portarà cua, segur. I especialment a Sant Julià de Lòria, que veu com de cop i volta es canvia la grafia no només del santuari marià sinó d’un grapat més de noms de lloc fins ara a la corda fluixa, començant per Bixessarri –que jubila la forma fins ara oficial, Bissisarri– i acabant per Aubinyà (abans, Auvinyà), la Moixella (la Muxella) i Certers (Certés). També haurà de canviar la retolació l’església romànica de Sant Serni de Nagol, que en endavant s’escriurà amb s (i no amb c), com totes les del país posades sota l’advocació d’aquest patró.

Canòlic, Bixessarri, Aubinyà, Certers i la Moixella estan cridades, per tant, a la polèmica. I encara més si es té en compte que en el mateix decret el Govern ha salvat in extremis la doble s tradicional de la Massana, que la Comissió volia reescriure amb ç: la Maçana ha estat finalment desestimada, en l’única ocasió en què l’Executiu ha esmenat la plana als experts de la Comissió. Caldrà veure si els arguments que avalen la Massana –però que condemnen Canòlich– convencen els lauredians. De moment, fonts del Comú van confirmar ahir que els serveis jurídics estudiaran amb lupa el decret que es publica avui. Sobretot, perquè contradiu un altre decret de juliol del 2007 on s’establia específicament l’oficialitat de les grafies ara desautoritzades –Certés, Auvinyà, la Muxella, Canòlich i Bissisarri. Per a Sant Julià, aquesta batalla pot estar perduda; la guerra, ja es veurà. El cert, però, és que el decret del Govern té segons l’article 14 de la llei d’ordenació d’ús de la llengua força vinculant. Tal com va insistir el cap del servei de Política lingüística i president natural de la Comissió, Marc Cortès, «segons la llei, les administracions públiques, les empreses i les persones jurídiques s’han d’acorar a les denominacions aprovades pel Govern, que és, diu l’article 14, a qui correspon establir la toponímia oficial».

el valira, salomònic / Topònims lauredians a banda, el decret posa d’una vegada ordre en un àmbit abonat fins ara a la incertesa, i on l’única eina per orientar-s’hi era l’obsoleta Geografia i diccionari geogràfic d’Andorra, editat pel Consell General al 1977 i que la llei d’ordenació de la llengua oficial prenia com a referència mentre no s’aprovés el Nomenclàtor oficial. El Nomenclàtor ja és aquí, i ara només queda aplicar-lo. Una altra cosa és com, quan i –sobretot– qui pagarà la factura. En qualsevol cas, la nova toponímia oficial posa fi a debats bizantins, i en endavant ja no hi ha lloc al dubte: Juclà s’imposa definitivament a Júclar, que era la proposta de la Geografia, com ho eren Tovira, Coma Pedrosa, les Agols, la Barta i Comallempla, els rius Ariege i Montaner, el pont de Cecenat i el camp Ramonet. El decret que avui es publica fixa les formes Tobira, Comapedrosa, els Agols i la Bartra, Arieja i Muntaner, Pont de Sessenat i Calm Ramonet. A més, afegeix topònims inexistents al 1977, començant pel d’Escaldes-Engordany i acabant pel Pont de París, així com el Túnel d’Envalira o la Vall del Madriu-Perafitra-Claror.

Menció a part mereix el riu Valira –¿masculí o femení?–, plet etern que la Comissió ha resolt –en paraules de Cortès– salomònicament: es reconeixen les dues formes (el Valira i la Valira). Perquè ningú no s’ofengui, fins i tot s’admet sense article: Hem anat a Valira... El Nomenclàtor es publicarà l’any que ve en paper i e edició electrònica, acompanyat de 138 mapes en format DINA4 i a escala 1:10.000 amb la llista íntegra dels 4.237 topònims oficials.

Per a més informació consulti l'edició en paper.