No cal marxar dels Pirineus i gairebé diria més, ni de la capella de la Immaculada de la Seu d’Urgell per a donar un tomb pel món. Així, si el dissabte passat el programa previst traslladava al públic del Femap fins a l’Anglaterra del segle XVI i per extensió fins a la cort d’Enric VIII, dimarts el món donava un altre tomb fins a la Itàlia del Segle XVII de la mà del grup CantoLX. Una formació originaria de Luxemburg, com es pot deduir de les inicials que figuren en el seu nom, LX. L’excusa? Escoltar el plany d’Orfeu. Un personatge mitològic que, segons explica la tradició era l’únic capaç de vèncer a les sirenes amb la seva música. I per si amb aquesta poderosa imatge no ni hagués prou, el mateix Orfeu va voler endinsar-se al avern – o si ho prefereixen a l’infern- per tal de treure’n a la seva estimada Eurídice, que havia mort d’ una picada d’escurçó. El poder de la seva música era tal que va anar conquistant a tots els encarregats d’aquest indret- també conegut com a Hades- per a que la deixessin sortir. Quan ja gairebé eren fora, ja albirant el món dels vius, Orfeu es va girar a mirar a la seva estimada un fet que va impedir que aquesta pogués abandonar el món dels morts. No és d’estranyar doncs que un mite tan potent i amb tanta relació amb el món de la música, inspirés a un gran nombre de compositors. 

Un clavicèmbal, una tiorba, un tenor i una soprano van ser els encarregats de acompanyar al respectable a través d’aquest periple de gairebé una hora i mitja. Sorprenentment en el variat repertori hi figurava una petita peça, Lagrime mie, composada per una dona, Bàrbara Strozzi. Un fet que no caldria apuntar si no fos per que no era gens habitual en el segle XVII i, malauradament, contínua resultant força extraordinari en la història de la música clàssica. El pes del concert però, el dugué Monteverdi, compositor que va revolucionar el món dels madrigals i l’òpera i que va dedicar moltes pàgines de la seva obra al mite d’Orfeu. Les grans veus del tenor Peter de Laurentiis i la soprano Véronique Nosbam van lluir en tot el seus matisos en unes quantes peces molt ben interpretades – com ara, Rosa del ciel o si dolce’l tormento- , però també les obres de Frescobaldi van permetre comprovar com, malgrat els seus planys Orfeu, no se’n acabava de sortir alhora de vèncer a la mort. Afortunadament, els que sembla que no cal que es planyin son els organitzadors ja que  el públic s’està animant a assistir a les diferents propostes musicals del Femap d’enguany i la sala Immaculada presentava una magnífica entrada.