L’Iris i el Pol són uns apassionats de la natura. La seva estima per la muntanya la van aprendre a l’escola andorrana on, diuen, els van ensenyar a respectar i preservar els paratges naturals. Per això, no s’ho van pensar dues vegades quan van tenir l’oportunitat de poder fer de la seva passió la seva professió i ser uns dels 26 treballadors eventuals que els mesos d’estiu vetllen pel bon estat dels 22 refugis lliures que hi ha repartits pel país. Divendres passat els vam acompanyar per comprovar com ha estat el seu dia a dia durant el mes de juliol i com seran les jornades de la nova tongada de vetlladors de refugis que tot just va començar dilluns.

En marxa

Sortim de l’edifici administratiu del Govern, on després d’una reunió amb el responsable del Manteniment de Refugis del Departament de Medi Ambient i Sostenibilitat, l’Albert Pla, acordem visitar el Refugi de Rialb i comprovar el seu estat. El Pol explica pel camí que buscava una feina que el permetés «escampar la boira», ja que no estudia a Andorra i quan torna a casa a l’estiu el que més desitja és passejar per la muntanya. Tenint cura dels refugis també pot gaudir de la seva afició, tot i que l’Albert li matisa que «encara que va a la muntanya igual», quan treballa «no està de passeig». L’Iris, usuària habitual dels refugis de muntanya en el seu temps lliure, tampoc es veu treballant «tancada en una oficina». L’any passat va provar l’experiència i enguany va sol·licitar aquesta feina eventual pels mesos de juny, juliol, agost i setembre. Segons explica l’Albert, la demanda és força elevada, de manera que només es concedeix un mes de feina per persona i sempre s’intenta equiparar els grups amb experts i novençans. 

Respecte a l’estat en que es troben els refugis, diuen haver vist «de tot», especialment en els que es pot arribar en cotxe o fent una petita excursió. Però no es tracta només de restes de grups de joves que van als refugis a celebrar festes o a fer bretolades, a vegades, també són els propis muntanyencs els qui deixen brossa o, una tendència molt habitual, menjar. «La gent, amb tota la seva bona voluntat, deixa menjar o begudes que els sobra pensant que algú altre ho aprofitarà, però tu et beuries un refresc que no saps qui ha deixat allà?», pregunta l’Albert.

Una feina molt gratificant

Arribem al Refugi de Rialb i, aparentment, tot està en ordre. La instal·lació està neta, només hi ha algun gargot de parelles que han volgut deixar constància del seu amor, la farmaciola està completa i hi ha una bona provisió de llenya. Però el Pol aviat s’adona que la font no raja. Resseguir una mànega a la muntanya no és fàcil, sobretot si fa anys que hi és, però ràpidament tots dos es posen mans a l’obra i troben on està el desmembrament. En cinc minuts i una mica de cinta aïllant, el Pol i l’Iris arreglen la mànega i la font del Refugi de Rialb torna a expulsar l’aigua més fresca i pura de la muntanya. 

A l’interior del refugi, fullegem el llibre de visites on tot són escrits d’agraïment. L’Iris explica que fa poc van deixar un missatge de part de Manteniment de Refugis i quan van tornar al cap d’uns dies, els havien respost donant-los les gràcies.Tant el Pol com l’Iris, com l’Albert, consideren que ser vetlladors de refugis és una experiència molt gratificant, tot i que no la recomanarien a ningú. Per què? «No volem que ens prenguin la feina!», exclamen.