Alhora que es els diferents concerts del FeMAP permeten redescobrir compositors, aquest festival també obre les portes a formacions que recuperen els instruments d’època. Els convidats de dijous a l’Hotel del Castell de Castellciutat, Artemandoline, anaven acompanyats de tota la família de les mandolines barroques, composada per la mateixa mandolina, la mandola i el mandolone que, com el seu nom indica és més greu i voluminós, així com d’una guitarra barroca, un clavecí i una viola de gamba que en ocasions es canviava per un baix.  
El programa proposava efectuar un viatge musical per Itàlia i Espanya i s’iniciava amb una peça napolitana, d’en Evaristo Felice dall’Abacco. Ja en el primer allegro, que exigia una gran flexibilitat digital, es va fer palesa l’agilitat dels músics per tocar els membres de tant especial família. Com afirmaria un  espectador en acabar el concert, «cal tenir uns dits d’una mena molt especial per poder tocar les notes en un instrument tant petit com ara la mandolina i fer-la sonar tant acuradament. I és que estem tant acostumats –prosseguia– a escoltar la música enllaunada, on tot està equalitzat i preparat, o el que seria el mateix pentinat i clenxinat com per fer una foto, que sorprèn veure en directe la dificultat a la que s’enfronten els músics».
El pes de Nàpols durant la nit no afluixava ja que el següent convidat era Domenico Scarlatti, el qual un cop es va traslladar a la cort espanyola va composar influenciat per la seva música popular i l’amor envers la reina, que tocava la mandolina. El viatge prosseguia amb una magnífica Ciaccona, de Nicola Matteis, que de Nàpols va viatjar fins a Irlanda per aconseguir peces com l’esmentada on el mestissatge hi era força present. Aquesta Ciaconna preparava el camí al Concert en Re major de Vivaldi. Una peça prou coneguda en la que la guitarra barroca va portar el pes.
La música del carrer tornava a escena gràcies a una suite de danses composades per Lucas Ruíz de Raybar. Fou en aquest tram del concert on s’hi van endevinar uns agradables aires flamencs. Vivaldi tancava el concert i en els bisos, tot seguint la consigna de Boccherini que afirmava que els espanyols és diverteixen pels carrers, Artemandoline va oferir una molt agradable interpretació d’una part de la  peça Música nocturna en las calles de Madrid. El viatge però acabaria a Bergam, ja que una dansa bergamasca fou l’escollida per al segon bis, que va aconseguir que gran part del públic que omplia la sala s’alcés per aplaudir. O, qui ho sap, potser el que volien era comprovar que, realment, els dits del músics eren de debò.