«La pel·lícula explica 48 hores de supervivència, no només física, sinó també emocional». Així va resumir el contingut del seu últim llargmetratge el madrileny Hugo Stuven. S’anomena Solo i ha estat coproduït amb l’andorrana Imminent Produccions. Tot i que no aterrarà als cinemes fins al proper 3 d’agost, ahir ja se’n van poder visionar els primers 25 minuts en el marc de l’And Market by The Whitebook, a la Massana.

S’inspira en la història real del surfista Álvaro Vizcaíno, que va patir un accident al 2014 en una zona salvatge de Fuerteventura en caure des d’un penya-segat d’entre 10 i 15 metres d’alçada. «Va desaparèixer i va poder sobreviure durant 48 hores quan tenia una alta probabilitat de morir», va posar de relleu Stuven. «Tot són fets que van succeir o hi ha part de ficció? Tampoc diré quines parts són reals i quines no perquè està tot molt mesclat, però m’he inspirat en el que va passar-li i evidentment que també hi ha alguna cosa ficcionada», va aclarir. 

Tot i que va passar-se un parell d’anys a l’aire, Stuven va decidir rescatar aquella història que havia arribat a les seves orelles quan rodava a Nova York el seu primer llargmetratge, Anomalous: «M’ho havia pres com una anècdota, però aleshores no vaig aprofundir-hi. Més tard, i sense saber per quin motiu, va sorgir el tema i vaig interessar-m’hi una altra vegada». Per això va trobar-se personalment amb el protagonista. «En aquella trobada, una nit a casa seva, en un jardí amb espelmes, amb llums tènues, realment va impressionar-me el que em va explicar i de seguida vaig visualitzar una pel·lícula que no només narrava un succés traumàtic, sinó que podia tenir una part més emocional, amb elements de família, d’amistat, d’amor i desamor, relacions tòxiques, i sobretot superació», va recordar el director. 

Fil conductor a fora i a dins

La història va estar dos anys a l’aire però després el director va decidir recuperar-la

L’Álvaro és l’inspirador de la pel·lícula i de la mateixa manera que Stuven va utilitzar-lo com a protagonista i fil conductor de la història que volia explicar també va decidir convertir-lo en assessor de rodatge. «Jo ja vaig dir-li que a mi m’agradaria que estigués implicat d’alguna forma o altra en la pel·lícula», va reconèixer el cineasta. I no només va accedir a estar dins de l’equip, sinó que també va ajudar en la identificació de les localitzacions a l’illa de Fuerteventura i va convertir-se en professor d’Alain Hernández –l’actor principal i «un monstre de la interpretació» en paraules d’Stuven, que fa tàndem amb Aura Garrido–, per tal de construir el seu personatge. «No volíem crear una còpia, sinó un personatge diferent que tingués certs matisos del real però en la resta partir de zero», va aclarir. 

«Les nostres empremtes dactilars no s’esborren de les vides que toquem; al final, tot el que fem a la vida serveix», va reflexionar Stuven sobre el missatge que vol transmetre el seu film i tot insistint que no buscava donar lliçons a ningú. «Ni amb aquesta pel·lícula ni amb cap altra, però sí que és veritat que el fet en si ja està donant una lliçó final», va matisar el cineasta. 

La màgia de l’aigua

El llargmetratge era complicat de gravar, especialment pel mar, on es trobaven la majoria de localitzacions. «Teníem moltes seqüències a l’aigua, en alta mar, a certa profunditat... i el mar és un element incontrolable, una muntanya russa, una bogeria», va comentar Stuven sobre el rodatge. «I per què no van recórrer al plató? Era una aposta; jo volia que tot fos real i aquest estil orgànic que té la naturalesa s’acaba apreciant», va manifestar. Sobre si repetiria l’experiència, va dir que no l’importaria i va confessar que sempre havia tingut ganes de rodar a l’aigua, perquè té alguna cosa «màgica». 

Un futur prometedor 

La gent connecta amb la pel·lícula i també explica històries increïbles de supervivència

«Jo espero que la gent descobreixi aquesta història, gaudeixi i s’emocioni», va subratllar Stuven tot declarant que se sentia orgullós d’haver-la fet i del producte obtingut al final. De fet, ja va poder percebre-ho quan va presentar la pel·lícula al Festival de Màlaga, després al Teatre Cervantes i més tard en un festival de Huesca. «Al final, tothom connecta d’una manera o altra amb el film, i la gent venia a explicar-nos successos de vida o mort, experiències traumàtiques i històries increïbles de supervivència a un altre nivell. Aquí a Andorra, sobretot  gent que fa bicicleta de muntanya», va mostrar-se satisfet el director. 

«I després? Doncs ja estem treballant en una sèrie i un tercer llargmetratge, Voces rotas –un thriller de ciència ficció–, amb la mateixa Imminent Produccions», va avançar. «Alguna exclusiva? Estem estudiant possibles localitzacions al Principat», va dir obertament i satisfet Stuven.