Prieto, en el paper d'un periodista cubà q ue sobreviu a les presons castristes. Foto: EL PERIÒDIC

ACTOR, DIRECTOR I DRAMATURG

Fa tots els papers de l’auca: escriu, interpreta i dirigeix, crea el vestuari, s’encarrega del so i també de la il·luminació, envia les invitacions i si convé passa al final la bacina. És Frank Prieto (l’Havana, 1971), probablement l’au més rara –i per tant, necessària– del firmament escènic nacional. Aquesta nit estrena al Palau de Gel Preso, el seu tercer espectacle de teatre unipersonal. Torna a les (legítimes) dèries anticastristes que ja havia assajat a Adolfina. I ara cedeix la veu a un periodista condemnat a 20 anys per –atenció– diversionismo ideológico. En cristià: criticar el règim que impera al paradís comunista caribeny. Un pecat gros, com es veu. Al febrer l’exportarà al Festival del monòleg llatinoamericà de Miami. Abans girarà per les places teiatreres del país. Si el deixen i el volen, és clar.

–¿Quins terribles articles ha escrit el seu periodista per merèixer el tanque, la presó?

–No cal res per gaire a una presó castrista. Per això Cuba és el país amb més presos polítics del món. Amnistia Internacional en té censats cap a 200. Però és només una estimació. Tingues en compte que només per cridar ‘Abajo Fidel’ t’arrisques a una pena de 5 anys.

–El seu pres, ¿tindrà la sort que el ministre d’Exteriors, l’ínclit Moratinos, se l’emporti a Espanya com a prova de la bona voluntat dels Castro?

–Ni parlar-ne. Hi ha els presos més o menys reconeguts per les institucions internacionals, i després hi ha els anònims, deixats de la mà de Déu, que no tenen ni família, ni Amnistia ni Dames de Blanc que els empari. No són ningú. I el meu periodista és un d’aquests que no té ni el dret a considerar-se pres polític, perquè a Cuba oficialment no existeixen els delictes d’opinió.

–Insisteixo: ¿quins articles subversius ha escrit?

–Per exemple: s’ha lamentat que el Govern adquireixi armament quan la llet es ven a preus exorbitants. Ara insisteixo jo: tenir un exemplar de la Declaració dels Drets Humans pot constituir un delicte de diversionismo ideológico. I ja saps: 20 anyets al canto. ¿És normal acabar a la presó per criticar al Govern? ¿Hi ha algú a la Comella per haver criticat Bartumeu? ¿Per què el que val per a un ciutadà andorrà o europeu no val per a un de cubà?

—Sospito que a l’escenari es desplegarà en més personatges, a banda del periodista...

–Per descomptat. El faig parlar amb un tal Raul, o Azucena, transsexual empresonat perquè a Cuba la prostitució és delicte. Miquimbín, lladre. I els torturadors, els esbirros... Per cert: és probable que Azucena sigui la protagonista del pròxim espectacle. Així tancaré aquesta mena de trilogia que he dedicat als més vulnerables davant del règim: la negra Adolfina, l’opositor i l’homosexual.

–¿Tip que li encolomin la llufa que fa un teatre polític?

–Em fa gràcia: si critiques una dictadura d’esquerres, fas política; si en critiques una de dretes, defenses els drets humans. Jo parlo del meu país i de la realitat que conec. Faig teatre social, no política. El que passa és que encara està mal vist intentar denunciar les dictadures d’esquerres. Com diu Vargas Llosa, hem de despullar al castrisme d’aquest glamour que encara té per a certs sectors.

–¿Quanta vida li queda al castrisme?

–Tanta com a Fidel. Però ni un minut més. Com totes les dictadures, començant pel franquisme, no sobreviurà al dictador de torn. La pregunta és: ¿quant li queda a Fidel?

–Després de Castro, ¿què serà del seu teatre? Del de vostè, s’entén...

–Em moro de ganes de poder tocar altres temes. Tinc moltes coses per explicar. Però per davant de tot tinc un compromís, amb mi i amb les meves llibertats: opinar liurement, i criticar el Govern si em ve de gust; entrar i sortir del meu país sense haver de demanar permís; votar en unes eleccions lliures el partit que cregui que em representa; heretar el que un dia em deixin els meus pares... ¿Creuen que demano res de l’altre món? ¿Per què el que per a un europeu és normal, per a un cubà és excepcional?

–Tornem a Moratinos i la seva eterna política de l’apaivagament: ¿un «perfecte idiota llatinoamericà», com en diria Vargas Llosa júnior, o un geni incomprès?

–¿Què he de pensar d’algú que no s’ha reunit mai, però mai, amb l’oposició, ni amb les Dames de Blanc ni amb cap vaguista de fam, i que s’ha limitat a llepar-li el cul al dictador?

–¿I per què actua així: per dolenteria, potser?

–Només hi veig una explicació: per salvaguardar els interessos dels grups espanyols que han posat un peu a l’illa. Al sector hoteler, per exemple. Insisteixo: pensar que els cubans no mereixem els mateixos drets que els europeus és racisme.

–¿Surt car, distingir-se com un anticastrista militant?

–Més que car, és esgotador: un exiliat cubà s’haurà de justificar una i vint vegades, se li exigiran cessions, concessions i enormes dosis de paciència, i a canvi estarà permanentment sota sospita i s’haurà de sentir que és un gusano al servei de la CIA i del ianqui imperialista.

Per a més informació consulti l'edició en paper.