Francisco Sánchez, l’artista representant del país a la primera Biennale amb presència andorrana el 2011, inaugura avui una mostra de deu peces a la galeria Mamma Maria d’Andorra la Vella, a les 19.30 hores. Es tracta de la primera sèrie monotemàtica que ha fet: el mar, en diverses versions, de tempestuós a més calmat, n’és el protagonista, tot segons l’estat d’ànim de Sánchez en el moment de l’execució. 

I alerta, en moments de crisis humanitàries al Mediterrani, abans que comencem a donar-li un sentit social a les seves obres, que ell «crea des de dins i que la crítica social, està molt bé, però li deixo a uns altres». 

Una passejada entre aquests mars agitats, en contrast amb la pedra de la sala d’exposicions ens fan pràcticament escoltar el soroll de les onades trencant contra la roca encara que Sánchez només ha plasmat l’aigua als quadres «ni penya-segats, ni altres coses», aclareix. Segons l’artista, les obres destaquen el seu «interès pels clarobscurs i pels contrastos de llum». Uns contrastos que, com ell mateix explica són fruït de la casualitat, o del destí, com li vulguem dir: «Amb un drap poso el carbonet sobre la tela preparada amb una pintura especial i vaig veient on es creen les llums i les ombres», a partir d’aquí, l’artista s’adapta al ball d’intensitats de grisos que vagi sorgint. Hi destaquen les línies blanques, a mode d’escuma d’onada que aconsegueix «amb una goma d’es borrar». 

L’elaboració de cada un dels quadres, tots pintats a casa seva menys els més grans «que no passaven per la porta», consta d’almenys, tres capes de carbonet i, fins que no acabava un, no començava un altre, un fet que ha permès copsar diferents estats d’ànim en blanc i negre.
I a més blanc, més calma? «Doncs podria ser», respon. Perquè les tempestes més potents són més fosques i els mars encalmats, com el que va pintar en darrer lloc, amb la tranquil·litat, ja, de que compliria amb el calendari és, destacadament, el que traspua més llum de tots. 

Entre aquest mar que deixa veure un univers personal de l’artista remogut i intens, la satisfacció de que encara hi hagi locals que cedeixin espais per exposar després de l’escabetxina de galeries d’art que va patir Andorra i també Barcelona, recorda. Una exposició breu, però de record permeable a l’aigua dels seus quadres.