Mentre en les pantalles dels televisors dues de les seleccions futbolístiques més seguides en aquest petit país omplien els bars d’afeccionats, en un dels esdeveniments que, sens dubte, marcarà aquest estiu, la Fundació ONCA presentava en el vestíbul del Consell General, el seu ja tradicional Concert d’Estiu. La entrada, tal i com va agrair un dels músics, era prou generosa  amb la particularitat que entre el respectable si podia veure un gran nombre de nens. Una particularitat que auguraria un bon futur per a la població melòmana del país. Sota el paraigües d’Aromes d’Amèrica, el programa presentava a tres compositors nascuts en aquell continent que es van dedicar a –i permeti’m que manllevi el terme– maridar la música més popular, arrelada en els seus països, amb la més pròpia dels conservatoris.
Si bé el director artístic de l’ONCA, Gerard Claret, ja anunciava en presentar el concert, que l’acústica del local era excel·lent, no deixava de sorprendre que aquell espai que, en cap cas, s’havia ideat com a sala de concerts, pogués oferir aquella bona sonoritat. Una característica que va quedar palesa en la primera peça del repertori, la Bachiana número 5 del brasiler Hector Villa-lobos, interpretada per vuit violoncels. Desprès de la retirada de quatre dels components, era el torn de tres peces de l’argentí  Astor Piazzola, renovador del tango. I com que la majoria associem aquesta música amb el ball, dos ballarins lliscaren sensualment per la improvisada pista de ball en dues de quatre peces d’aquest compositor. Com que la perfecció no existeix i donat que el pla que ocupaven els dansaires era el mateix que el de la majoria del públic, una de les espectadores no va passar per alt que ens havíem perdut –si més no la majoria– veure els moviments dels peus, particularitat que feia que la dansa perdés una gran part de la seva màgia.
 Arribat el torn de la música de Gershwin, i lògicament també de la seva coneguda peça Summertime. Clar que, uns moments abans d’aquesta obra tan estiuenca un dels nens del públic s’atrevia a fer com si dirigís als músics mentre  interpretaven extractes de l’opera Porgy and Bess. Un fet que no li hauria d’estranyar als membres de la fundació que ja proposaven –fa uns anys en un cèntric carrer d’Andorra– dirigir als seus músics, a qualsevol que s’hi atrevís.  
La vetllada encara ens tenia preparada  la enrevessada Bachiana número 5. Curiosament el compositor brasiler l’havia dedicat a Pau Casals, i la peça més coneguda d’aquest compositor català fou la triada per als bisos. Aquest cop però –com acostuma a passar gairebé sempre– els músics no es van oblidar de fer refilar els seus instruments –al principi i al final de la peça– com si realment a la sala  hi hagués un estol d’ocells.