El factor humà i la presa de decisions és cada vegada més el motiu que s’amaga darrere dels accidents d’allaus. El perfil ja no és el de l’inexpert com es denunciava anys enrere, sinó el d’un professional, amb tot el material i formació en allaus. Dels 12 accidents registrats aquesta temporada a tota la serralada pirinenca, a excepció d’un a França, tots s’han adscrit a aquestes característiques. 

En aquest sentit, Aina Margalef, investigadora del Centre de la Neu i de la Muntanya d’Andorra (Cenma), posa de relleu que «la xifra de morts per allaus a Andorra és molt poc significativa perquè un any pot haver-n’hi un i els cinc següents cap. Per això se sol mirar el conjunt del Pirineu i precisament la xifra d’aquesta temporada duplica la mitjana, que s’havia mantingut en sis morts els últims deu anys. «I encara hi ha hagut sort que molts caps de setmana ha fet mal temps –de fet, els dies de meteorologia adversa han superat els de bon temps al llarg de tota la temporada– i això ha salvat moltes vides», apunta Jon Apodaka, també investigador del Cenma. 

Margalef destaca que la millor manera de lluitar-hi és la formació, «però moltes vegades la gent s’hi presenta perquè ha patit un accident o té amics que n’han tingut». «I ve per aprendre a interpretar el mantell i per saber com actuar en un rescat, quan aquesta és sempre l’última opció i en la meitat dels casos no serveix de res», afegeix Apodaka. 

Excés de confiança?

«La familiaritat del terreny, que si mai passa res, que si tothom ho veu però ningú s’atreveix a dir-ho per no ser el covard... Aquestes són només algunes de les trampes heurístiques que incideixen en la presa de decisions», destaca Margalef.

Tot i que la temporada 2017-2018 –que encara no es dona per tancada– ha estat excepcional al Principat pel que fa a la precipitació de neu i a l’acumulació de gruixos –que han estat similars als de la temporada 2012-2013, la de màxims gruixos des que es tenen registres–, «les espessors de neu no han de relacionar-se amb accidents com el que va produir-se al Basser Negre, fora del domini esquiable de Vallnord Ordino-Arcalís, el passat 1 de març», insisteix l’investigador. De fet, quan s’analitzen les causes que hi ha darrere dels accidents, se sol dibuixar un triangle i situar-hi en un extrem les condicions nivometeorològiques –recollides al Butlletí de Perill d’Allaus (BPA)–; en un altre el terreny –descrit en l’escala de classificació del terreny d’allaus (ATES)–; i en la tercera el factor humà. 

Primavera en alerta

Malgrat que les estacions d’esquí ja han tancat, la temporada encara s’allargarà fins ben entrat el mes de juny. «I el risc segueix existint tot i que ara hi hagi una altra dinàmica d’allaus», destaca l’investigador del Cenma. Paral·lelament, el centre d’estudis està fent un control «més exhaustiu» dels rius, tenint en compte que els gruixos de neu són similars als del 2012-2013, amb l’objectiu de prendre mesures si el cabal arriba al límit com en aquella ocasió.

Reorientar les decisions

El pendent i la vegetació són dues de les variables que més influeixen en la formació d’allaus

Un mapa amb tres colors: el verd per indicar que el terreny és simple, el blau per especificar que és exigent i el negre com a reflex de la complexitat. Així és la cartografia ATES, que des d’aquesta temporada es pot consultar a la web www.allaus.ad i en els panells informatius que s’han començat a instal·lar a l’entrada d’algunes valls del Principat. «L’ATES és una eina per classificar el terreny en funció de com és de procliu a la formació d’allaus», aclareix la investigadora Aina Margalef, una de les responsables d’aquest projecte en què el Cenma està treballant des de ja fa quatre anys. 

Hi intervenen fins a onze variables en la classificació, però les més visibles són el pendent i la vegetació, segons explica Margalef. Tot i així, n’hi ha que poden agreujar les conseqüències d’una allau i que, per tant, afegeixen un grau de perillositat a la zona. Són les anomenades trampes del terreny. «Hi ha llocs on una allau només et tirarà al terra, però d’altres on pots acabar daltabaix d’un barranc», exemplifica la investigadora del Cenma. De tota manera, aquesta eina que classifica el terreny en simple, exigent o complex no es pot llegir separadament del BPA. «I el quid de la qüestió és l’avaluador», apunta Margalef, «que creua les dades de totes dues eines i dona les recomanacions a seguir en un dia concret». 

Tot el territori per cartografiar 

Sorteny i Ransol ja són consultables i la resta del territori es cobrirà en els pròxims dos anys

Fins ara ja hi ha disponibles els mapes de les valls de Sorteny i de Ransol i estan pràcticament acabats els d’Incles, Rialb, Arcalís i Grau Roig, malgrat que ja no es publicaran fins a l’inici de la propera temporada. Tot i així, la previsió és cobrir tot el territori del Principat i de cara a la temporada 2018-2019 incorporar fins a cinc zones noves, entre les quals destaquen Pal-Arinsal, Comapedrosa o Montaup-Vall del Riu, i el que quedi per a la següent, com la vall del Madriu-Perafita-Claror. 

Pel que fa als dominis esquiables, Margalef explica que «hem d’acabar de veure com ho treballem». Tot i que l’objectiu és incorporar-los, s’haurà de fer en col·laboració amb els equips de cada estació. «Hi ha un contacte directe i certa coordinació», explica l’investigador Jon Apodaka, però ells s’encarreguen per exemple del control de les allaus en els seus dominis. A més, per cartografiar-los, cal tenir en compte variables addicionals més enllà de les apuntades. «No es pot analitzar igual que un terreny verge, ja que hi ha elements artificials –com les mesures de defensa que s’instal·len a les pistes o els efectes dels tirs preventius que es practiquen a diari– que modifiquen la dinàmica del terreny», destaca la investigadora del Cenma. 

Diversitat d’objectius

L’ATES és «un projecte gran perquè Andorra té molta zona innivada i des del Cenma partim de la idea que on hi ha neu hi ha risc d’allaus», especifica Margalef. Per crear aquesta cartografia, fan primer una classificació prèvia del terreny des de l’oficina i a través dels models digitals de què disposen. Després sí que es traslladen sobre el terreny durant l’hivern per realitzar campanyes de camp que serveixen per «verificar que la informació que hem obtingut és correcta i reclassificar-la si cal tot incloent criteris com els de les trampes del terreny», explica la investigadora. De fet, en aquesta segona fase compten amb l’ajuda d’un cadastre d’allaus i dels guies o grans coneixedors del territori.

L’ATES i el BPA s’han de consultar conjuntament abans de prendre una decisió definitiva

Els mapes resultants són invariables, tot i que no es descarta revisar-los «si es produeix un fenomen extraordinari com pot ser una gran tala, un incendi o una obra que modifiqui el terreny», aclareix Apodaka. I es completen amb la descripció de diversos itineraris –la previsió és crear-ne prop d’un centenar entre totes les valls– classificats segons els criteris d’ATES i tenint en consideració altres elements com el temps d’exposició o les possibles vies d’escapatòria. L’objectiu, segons la investigadora del Cenma, «és tant descentralitzar el territori, ja que tenim moltes muntanyes poc conegudes, com oferir una eina més per a la seguretat». Apodaka insisteix que «l’ATES facilita la presa de decisions» i Margalef afegeix que «permet anar reduint l’exposició de la gent al perill».