La crisi síria va començar el 15 de març de 2011 quan, dins el context de la Primera Àrab, petites manifestacions van ser violentament reprimides pel règim que, encara avui, governa el país amb mà de ferro des de fa 45 anys. La revolta pacífica que demanava reformes polítiques i socials es va transformar en un intens i complex conflicte intern, amb la intervenció de grups jihadistes i, sobretot, actors externs (Rússia, l’Iran, Turquia i els Estats Units, bàsicament). L’actual guerra de Síria ja no té res a veure amb les reivindicacions de la seva població que, simplement, demanava més democràcia i millors condicions de vida.

L’evolució dramàtica del conflicte ha fet que, segons ACNUR, sis milions de persones hagin fugit cap a Europa i altres països àrabs veïns, desencadenant la pitjor crisi migratòria des de la Segona Guerra Mundial al continent. La por europea davant l’onada de refugiats, a més de replantejar les polítiques internacionals sobre Síria, ha revelat la incapacitat de la UE per fer front a la situació.

Repartiment incomplert

Els camps de refugiats grecs, principals receptors, estan desbordats i la gent malviu en tendes de campanya i sobreviu amb les ajudes de les ONGs. Aquesta gent, fa només set anys eren metges, advocats o estudiants universitaris que vivien en pau en grans, modernes i segures urbs, com Damasc o Alep. 

El juliol de 2015 la UE es va comprometre a acollir 160.000 refugiats, dels quals no han arribat ni 45.000. Acabat el plaç d’aquest acord, el setembre de l’any passat, França, havia acollit només 4.278, dels 19.714 que s’havia compromés, mentre que a Espanya van ser 1.257, d’un total suposat en 9.323. Suècia, Letònia, Lituània i Portugal sí van complir amb més del 50% que es van comprometre i només Finlàndia va complir satisfactòriament amb un 93%. Estats membres com Hongria o Polònia, directament es neguen a participar en el pla d’ajuda. 

L’única solució que sembla haver trobat la UE és reubicar els refugiats en camps a Turquia o el Líban i pagar diners a Líbia per crear una guàrdia costera que els intercepti al Mediterrani i els torni a terra (Líbia, és clar), obviant els informes de l’ONU que  asseguren que al país africà les tortures i l’esclavització dels refugiats és habitual.