Escaldes-Engordany
Compartir el dolor
Més de 600 persones participen en la 5a marxa popular de l’Associació Marc G. G. d’ajuda mútua davant la pèrdua
L’Associació Marc G.G. va néixer després que la Rosa Galobardes i el Paco González perdessin a un dels seus fills en un accident de trànsit. «Quan el Marc va fer el traspàs amb disset anys, nosaltres ens vam trobar, aquí a Andorra, sense cap suport que ens ajudés a superar-ho», explica la Rosa, mare del Marc i presidenta de l’associació.
Per tal d’intentar superar el dol, van anar fins a Matadepera (Barcelona), on els hi van fer «tornar a veure la llum». L’experiència va ser tan reconfortant que al arribar al Principat, van decidir muntar una associació similar dedicada a compartir les pèrdues d’éssers estimats. Un cop al mes fan una trobada amb un psicòleg que modera la xerrada on tothom explica i comparteix la seva experiència. «Ajuda molt veure que hi ha gent passant pel mateix», assegura la Rosa, i prova d’això és el bon funcionament de l’Associació des de fa cinc anys. Amb l’objectiu de donar-se a conèixer i rebre ajuda mútua davant la pèrdua, més de 600 persones van participar ahir en la 5a marxa popular organitzada per la Rosa i el seu equip pel centre d’Escaldes-Engordany.
Un tema tabú
Però no tothom vol acceptar aquest tipus de suport, o com a mínim, no al principi. La majoria de membres de l’associació expliquen que els seus familiars pensen que assistir a aquest tipus de teràpies és pitjor «perquè ho remous tot». Però com diu la Rosa, «si no remous, no treus» i compartir amb gent que ha passat per quelcom similar és la millor manera, sobretot «quan veus que ja ho estan superant». Sovint, explica, la gent de l’entorn, vol que «tornis a fer la vida que tenies abans, però és impossible». Per a la Rosa, al igual que totes les mares i pares que han perdut un fill, «una part de mi, va morir amb el Marc, però s’ha de seguir endavant».
«La mort és un tema molt tabú», assegura la presidenta. Malgrat que cada vegada s’assumeix més, creu que la gent encara no en vol ni sentir a parlar. «Fins que et toca», reconeix. I una vegada toca, la missió de l’associació cobra sentit: refer la vida i aprendre a viure amb aquesta nova situació, compartint i fent-se costat mútuament.